dijous, 14 de maig del 2009

Activitat final (!!!) de síntesi

Bé, com a activitat final us proposo el següent. L'activitat té a veure amb el propòsit final de les obres i amb la relació individu-societat.

Repassem les lectures que hem fet (d'acord amb el programa oficial del Departament d'Ensenyament) i identifiquem-ne què tenen en comú totes elles, quins són els nexes d'unió que atorguen coherència i unitat a aquestes lectures.

1) Solitud, de Caterina Albert (pseudònim: Víctor Català). Quin és el tema central si ens fixem sobretot en l'evolució de la Mila al llarg de la novel·la.

2) Allò que tal vegada s'esdevingué, de Joan Oliver. La figura de la dona és un dels grans temes d'aquesta obra de teatre en clau d'humor. Ara bé, ¿com es caracteritzada la dona? D'altra banda, les aspiracions de Caïm i els obstacles a superar.

3) Maria Rosa, d'Àngel Guimerà. Recordem contra què lluita la Maria Rosa i la seva dimensió d'heroïna que planta cara valenta a la figura despòtica i possessiva de l'home. No trobeu que té molt a veure amb les lectures anteriors?

4) Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal. Una col·lecció de poemes de caire reivindicatiu i introspectiu també. Una veu poètica molt íntima amb una projecció social ben clara: l'emancipació de la dona com a gènere i la lluita contra el domini masculí i els condicionants socials (de petita em van foradar les orelles... i des d'aleshores porto arrecades).

Què tenen en comú, doncs, tots aquests personatges? Redacta un breu assaig en què posis de relleu els aspectes comuns de totes aquestes lectures. Ho pots plantejar, si vols, a l'entorn del model de parella que ha dominat les diferents èpoques (la família tradicional, els anys seixanta i l'amor lliure, les parelles homosexuals, el model actual en què tots dos membres treballen i tenen poc temps per ocupar-se des fills, si en tenen...), però sense perdre de vista les lectures.

dijous, 7 de maig del 2009

Maria-Mercè Marçal. Deures: Comentaris

Us proposo que comenteu els següents poemes:

De Tombant: "Avui, vint-i-u de desembre".

De Bruixa de dol: "Els teus llavis...".

Un parell més de poemes, que podeu triar lliurement.

I, finalment, el poema "Vuit de març".

diumenge, 3 de maig del 2009

Miniguia per fer un comentari de poesia

CONTINGUT

Tema central. Justificació del títol
Descripció breu i objectiva del contingut, indicant-ne els diferents temes.

PUNT DE VISTA DE LA VEU POÈTICA

Què ens vol dir el poeta, què vol transmetre i com ho fa (amb quins recursos principals aconsegueix transmetre'ns el que vol).

Qui parla? Està en primera persona?

FORMA

ESTRUCTURA (MÈTRICA)

De quina manera els temes marquen les diferents parts del poema.

Nombre i distribució dels versos en estrofes.

Recompte sil·làbic. Rima.

LLENGUA

Proporció de substantius, adjectius, verbs, adverbis...

Camp semàntic al qual pertany el lèxic predominant.

RECURSOS RETÒRICS


Figures retòriques
. Repeticions, paral·lelismes, imatges, metàfores, personificacions, sinestèsies.

Ritme

Període de la frase (vers llarg o curt). Sintaxi (simple o complexa). Ritme acompassat, marcat, lent, ràpid...

VALORACIÓ PERSONAL

Quins aspectes ens han semblat més interessants o remarcables del poema.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Maria-Mercè Marçal, Recital


Recital de poesia de Maria-Mercè Marçal a càrrec de Montserrat Carulla i Joel Joan durant l'acte celebrat el 20 de juny de 2008 a l'Auditori de Palau de la Generalitat.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Maria-Mercè Marçal? Qui era. Dades biogràfiques

Fes una fitxa sobre la vida de l'autora. Enumera les principals dades de la vida de Maria-Mercè Marçal, tals com anys i lloc de naixement, infantesa...

dissabte, 11 d’abril del 2009

Vídeo (1): Maria-Mercè Marçal


La Maria-Mercè embarassada de l'Heura.

L'obra de la poeta Maria-Mercè Marçal pren vida a l'escenari del Col·legi de Teatre on els alumnes interpreten la seva obra i la retraten.

> Vídeo



ACTIVITATS

1. Amb quins adjectius qualifiquen els alumnes del Col·legi del Teatre de Barcelona l'obra de la poeta?

2. De les declaracions dels testimonis que apareixen en aquest vídeo, quines en destacaries que ajudin a definir la personalitat humana i literària de la Maria-Mercè?

3. Als anys 60 neix el moviment hippy. Explica què era. Pots consultar aquest vincle i posar fotos.

4. La música, especialment en el camp de rock, va ser en aquella època un fenomen indestriable de conceptes com revolució i canvi. En aquest sentit el festival de Woodstock va ser molt important: busca informació. Ho pots il·lustrar amb youtubes, imatges, arxius de so, lletres de cançons (alguna de Bob Dylan com "Blowin' in the wind", traduïda al català és "La resposta està en el vent"). Centra't sobretot en: The Doors (Jim Morrison), Jimi Hendrix, The Rolling Stones i, el més paradigmàtic, Bob Dylan.

5. Per la Maria-Mercè hi havia tres fronts principals de lluita. Esmenta'ls.

6. Informa't sobre què és el feminisme com a moviment social i fes-ne un breu resum. (No facis un simple copiar-enganxar.)

7. En aquest vídeo apareix molt el verb "reivindicar". Per exemple, reivindicar el dret a estimar lliurement o a ser mare sense la presència de la figura masculina. Reivindicar la llibertat, en definitiva. La pregunta és: Què creus que la teva generació té avui necessitat de reivindicar?

8. Què vol dir que la Maria-Mercè, amb les seves utopies i somnis, anticipa o s'avança al futur i els seus valors?

Ja som al 3r trimestre. Recta final


Maria-Mercè Marçal és l'autora de "Buixa de dol", el llibre e poemes que treballarem al llarg de les pròximes setmanes.

Hola de nou,

Espero que hagueu passat unes bones vacances.

Hem acabat de llegir Maria Rosa d'Àngel Guimerà i l'activitat final consistia, com sabeu, a comentar l'escena 10 de l'obra. Aquesta activitat, encara que per temàtica forma part del 2n trimestre, és condició indispensable fer-la per aprovar la tercera avaluació. Ja us he avisat.

Començarem aquest darrer trimestre del curs amb un altre comentari de text. Us proposo de comentar un conte d'Edgar Allan Poe. Atenció: no hi dedicarem més de tres sessions. Aquesta pràctica ens servirà per consolidar l'`habit de llegir des d'un punt de vista analític i interpretar de manera metòdica un text donat.

En acabat el comentari, ens endinsarem en una nova autora (tal com marca el programa del curs), en aquest cas una poeta: Maria-Mercè Marçal i el seu llibre Bruixa de dol (m'imagino que ja el deveu haver comprat...).

Us aniré proposant activitats, com és habitual, des d'aquest blog, i les anirem fent i comentant a classe.

dimecres, 25 de març del 2009

Miniguia per fer el comentari de "El cor delator"

1) Situar el text


- Dades biogràfiques bàsiques de l'escriptor (lloc i data de naixement i mort, circumstàncies generals de la seva vida).

- Importància de l'escriptor en el context de la literatura universal.

- Característiques fonamentals de la seva obra.

- A quina part de la producció de Poe (quan va ser escrit?) pertany aquest conte?

- Corrent literari, tendència artística, moviment...

- Se'l pot relacionar amb altres autors de la seva època (o d'altres èpoques)?

- Gènere literari? Narració, conte, poesia, novel·la...


2) Tema

- Idea central.

- Com es desenvolupa, com s'articula, aquesta idea central?

- Veu narrativa.

- Temps verbals.


3) Personatges

- Quins són els personatges principals i secundaris.

- Personatges interns o externs. Hi ha narrador? Narrador observador o omniscient?

- Relació que s'estableix entre ells.

- Caracterització (personatges plans o rodons).

4) Espai

- Descripció de l'espai.

- Recursos emprats.


5) Temps

- Temps històric. Època en què està ambientada l'acció.

- Temps intern. Temps durant el qual es desenvolupa l'acció.


6) Estructura

- Plantejament, nus, desenllaç. Identificar amb precisió les tres parts narratives.



7) Estil

- Proporció de diàleg, monòleg, narració, descripció...

- Tipus de llengua, registre, vocabulari, període de la frase (curt o llarg), ritme (lent o ràpid)...


8) Conclusions

- Síntesi i valoracions finals.

dimarts, 24 de març del 2009

"El cor delator", exercici de comentari de text


Edgar Allan Poe

El cor delator

Sí!, nerviós, molt, espantosament nerviós he estat i sóc; però, per què diuen que sóc boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. Sobretot, jo tenia el sentit de l’oïda molt fi. Jo he oït totes les coses del cel i la terra. He oït moltes coses de l’infern. Què, doncs, sóc boig? Atenció! I observeu amb quina bona salut, amb quina calma jo us poc contar tota la història.

És impossible de dir com la idea va entrar primerament dins el meu cervell; però una vegada concebuda, m’obsedí de dia i nit. Objecte, no n’hi havia cap. Passió, no n’hi havia gens. Jo l’estimava, el vellet. No m’havia fet mai cap tort. No m’havia insultat mai. Del seu or, jo no en tenia cap cobejança. Jo crec que era el seu ull! Sí, era això! Tenia l’ ull d’un voltor, un ull blau pàl•lid amb un tel a sobre. Cada vegada que queia damunt meu, les sangs se’m glaçaven; i així, gradualment—molt gradualment—, jo em vaig ficar al cap de llevar la vida al bon vellet i així alliberar-me de l’ull per sempre.

Ara, aquest és el quid. Vosaltres m’imagineu boig. Els boigs no saben res de res. Però caldria que m’haguéssiu vist. Caldria que haguéssiu vist amb quin seny jo procedia, amb quina precaució, amb quina previsió, amb quina dissimulació em vaig posar a l’obra! Jo mai no havia estat tan amable amb el vell com tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo girava la balda de la seva porta i l’obria—oh, tan delicadament! I aleshores, quan ja havia fet una obertura suficient per al meu cap, introduïa una llanterna sorda, ben tancada, ben tancada, que no traslluís gens la llum, i aleshores passava el cap. Oh, hauríeu rigut de veure amb quina traça el passava! El movia a poc a poc, molt, molt a poc a poc, de manera de no torbar el son del vell. M’estava una hora per a passar tot el cap per l’obertura, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Ah, ¿un boig hauria estat tan prudent? I aleshores, quan el meu cap ja estava ben bé dins la cambra, obria la llanterna amb precaució—oh!, amb quina precaució (perquè les frontisses grinyolaven)—, l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l’ull de voltor. I això jo ho he fet durant set llargues nits—cada nit a mitjanit en punt—, però trobava l’ull sempre clos; perquè no era pas el vell qui em vexava, sinó el seu Mal Ull. I cada matí, quan el dia apuntava, jo entrava ardidament dins la cambra i li enraonava coratjosament, anomenant-lo per nom en un to cordial i informant-me de com havia passat la nit. Així vosaltres veieu que hauria estat un vell ben perspicaç, en veritat, si hagués sospitat que cada nit, a les dotze en punt, jo l’espiava mentre dormia.

La vuitena nit, encara vaig ésser més caut en obrir la porta. La minutera d’un rellotge es mou més de pressa que no feia la meva mà. Mai, abans d’aquella nit, jo no havia sentit tota l’extensió de les meves facultats, de la meva sagacitat. Jo podia amb prou feines contenir les meves sensacions de triomf. Pensar que jo era allí, obrint la porta, de mica en mica, i que ell ni somiava les meves accions o els meus pensaments secrets! A aquesta idea vaig amollar una rialleta, i potser em va sentir, perquè es bellugà sobtadament dins el llit com si es despertés. Ara podríeu pensar que jo em vaig fer enrere; doncs no. La seva cambra era negra com la pega amb l’espessa foscor (perquè els finestrons estaven curosament tancats, per por dels lladres) i així, jo sabent que ell no podia veure que s’obria la porta, vaig continuar empenyent-la més i més.

Tenia el cap part endins i ja anava a obrir la llanterna, quan el meu polze relliscà damunt la tanca de llauna, i el vell s’incorporà bruscament en el seu llit cridant: “Qui hi ha aquí?”

Vaig restar completament immòbil i sense dir res. Durant una hora sencera no vaig moure un sol múscul, i mentrestant no vaig sentir que es tornés a ajeure. S’estava sempre assegut al llit, parant l’orella; talment com jo havia fet, nits i nits, escoltant els rellotges de la mort dins la paret.

Però vet aquí que vaig sentir un lleu gemec i vaig reconèixer que el gemec d’un terror mortal. No era un gemec de pena o tristesa—oh, no!—, era el so baix i ofegat que puja del fons de tot de l’ànima sobrecarregada d’espant. Jo coneixia bé el so. Més d’una nit, a mitjanit en punt, quan tot el món dormia, havia brollat de dins del meu propi pit, aprofundint, amb el seu eco espaventós, els terrors que em treballaven. Jo dic que el coneixia bé. Coneixia allò que el vell sentia i tenia pietat d’ell, encara que me’n rigués dins el meu cor. Jo sabia que ell havia estat jaient despert des de la primer remor lleu, quan s’havia regirat dins el llit. Les seves pors havien anat creixent des d’aleshores. Havia provat d’imaginar-les sense motiu, però no havia pogut. S’havia dit a si mateix: “—No és res, sinó el vent dins la xemeneia; no és més que un ratolí que travessa el trespol”; o bé: “—És simplement un grill que ha fet un sol xerric”. Sí, ell havia provat de confortar-se amb aquestes suposicions; però totes havien estat inútils. Totes inútils; perquè la Mort, que se li acostava, havia passat davant d’ell amb la seva ombra negra, i embolicat la víctima. I era la fúnebre influència de l’ombra desapercebuda que li feia sentir—encara que no veiés ni oís res—, sentir que la presència del meu cap dins la cambra.

Quan vaig haver esperat una llarga estona, molt pacientment, sense sentir que s’ajagués, vaig resoldre’m a obrir una petita, una molt, molt petita escletxa a la llanterna. La vaig obrir, doncs—no podeu imaginar que furtivament, furtivament—, fins que, per últim, un sol raig esblaimat, com el fil d’una aranya, es precipità per l’escletxa i caigué de ple damunt l’ull del voltor.
Estava obert—obert de bat a bat—, i el furor em creixia de mirar-me’l. El veia amb una netedat perfecta, tot ell d’un blau entelat i amb un vel repugnant damunt que em glaçava el moll dins els ossos; però jo no podia veure sinó això de la cara o de la persona del vell; perquè havia apuntat el raig, com per instint, precisament sobre d’indret maleït.

¿I no us he dit jo que això que malpreneu per bogeria no és sinó una superagudesa dels sentits? Ara, jo us dic, arribà a les meves orelles un so baix, sord, freqüent, com el que un rellotge fa embolicat dins de cotó. Vaig conèixer ben bé aquell so, també. Era el batec del cor del vellet. Això va fer créixer la meva fúria, com el batement d’un timbal exaspera el coratge del soldat.

Però em vaig contenir encara i vaig restar quiet. A penes alenava. Tenia la llanterna immòbil. M’esforçava tant com podia a mantenir el raig sobre l’ull. Mentrestant, l’infernal batement del cor creixia. Es feia més i més ràpid, més i més fort a cada instant. El terror del vell devia ésser extrem! Es feia, dic, més i més fort a cada moment! Em seguiu bé? Us he dit que sóc nerviós; així sóc. I ara, a l’hora morta de la nit, enmig de l’espaventós silenci d’aquella vella casa, un soroll estrany va moure dins meu un irresistible terror. Durant uns quants minuts més em vaig refrenar i em vaig estar quieta. Però el batement esdevenia més fort i més fort! Jo pensava que el cor anava a esclatar. I ara una nova angúnia s’apoderà de mi: el so podia ésser sentit per algun veí! L’hora del vell havia arribat. Amb un gran udol vaig obrir bruscament la llanterna i vaig saltar dins la cambra. Ell xisclà una vegada, uns sola vegada. En un instant jo l’havia tirat sobre el trespol i trabucava damunt d’ell la pesantor del llit. Aleshores vaig somriure amb alegria, de trobar la meva obra tan avançada. Però, durant molts minuts, el cor seguia batent amb un so apagat. Això, amb tot, no m’amoïnà; no se sentiria pas a través de la paret. Per últim cessà. El vell era mort. Vaig tornar a aixecar el llit, vaig examinar el cos. Sí, era ert, mort i ert. Vaig posar la mà sobre el cor i la hi vaig mantenir durant uns quants minuts. No hi havia cap pulsació. Era mort i ert. El seu ull ja no em turmentaria més.

Si encara em creieu boig, ja no m’ho creureu més quan us descriuré les sàvies precaucions que vaig prendre per dissimular el cos. La nit avançava i vaig treballar vivament, però en silenci. Primer de tot vaig desmembrar el cadàver. Vaig tallar el cap, els braços i les cames.

Després vaig aixecar tres postes del trespol de la cambra i ho vaig dipositar tot entre les llates. Després vaig tornar a col•locar les fustes tan hàbilment, tan destrament, que cap ull humà—ni el d’ell—no hi hauria pogut descobrir res mal deixat. No hi havia res a rentar—ni una brutícia de cap mena—ni una taca de sang que fos. Jo havia estat massa llest per a això. Un cubell s’ho havia endut tot, ha!, ha!
Quan jo havia posat fi a aquests treballs, eren les quatre, encara tan fosc com a mitjanit. Quan la campana tocava l’hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig baixar a obrir-la amb el cor lleuger, perquè què havia de témer jo ara? Entraren tres homes, que es presentaren amb una perfecta suavitat, com a inspectors de policia. Un xiscle havia despertat sospites d’algun mal cop; s’havia transmès una denúncia al despatx de la policia, i ells (els inspectors) havien estat delegats per fer l’escorcoll.

Jo vaig somriure, perquè, què havia de témer? Vaig donar la benvinguda a aquells senyors. El xiscle, vaig dir, l’havia fet jo somiant. El vellet, vaig afegir, era de viatge al camp. Vaig acompanyar els visitants per tota la casa. Els vaig invitar a cercar, a cercar bé. Per fi els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus tresors, segurs, intactes. En l’entusiasme de la meva confiança, vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar que reposessin allí de llurs fatigues, mentre jo mateix, amb la folla audàcia del meu triomf, posava el meu seient al mateix indret sota el qual reposava el cos de la víctima.

Els inspectors estaven satisfets. Les meves maneres els havien convençuts. Jo em trobava singularment a pler. Es van asseure i xerraren de coses familiars a les quals jo responia jovialment. Però, al cap de poc, vaig sentir que empal•lidia i desitjava que se n’anessin. El cap em feia mal, i em semblava com si les orelles em fessin cruc-cruc; però encara ells seien i encara xerraven. El cruc-cruc es va fer més distint: persistia i es feia cada vegada més distint; jo enraonava més desimboltament per alliberar-me d’aquella sensació; però ella persistia i guanyava en decisió, fins que, per últim, vaig descobrir que aquell soroll no era dins les meves orelles.

No hi ha dubte que llavors em vaig tornar molt pàl•lid; però jo enraonava amb més fluència i aixecant més la veu. El so augmentava sempre, ¿què hi podia jo fer? Era un so baix, sord, freqüent, molt com el que un rellotge fa embolicat dins el cotó. Jo panteixava, però els inspectors no el sentien. Jo enraonava més de pressa, amb més vehemència; però el soroll creixia incessantment. Em vaig aixecar i discutia sobre foteses, en un diapasó molt alt i amb una gesticulació violenta; però el soroll creixia incessantment. Perquè no se’n volien anar? Vaig amidar el trespol d’ací i d’allà a grans gambades, com furiós per les observacions dels meus contradictors; però el soroll creixia incessantment. Oh Déu!, què hi podia jo fer? Jo escumejava, rabiava, renegava! Agitava la cadira en la qual havia estat seient, i la feia carrisquejar damunt el trespol, però el soroll ho dominava tot i creixia contínuament. Es feia més fort, més fort, més fort! I sempre els homes xerraven, feien broma i somreien. Era possible que no ho sentissin? Déu totpoderós! No, no! Ho sentien, sospitaven!, sabien!, feien mofa del meu horror!!, això vaig creure i això crec. Però qualsevol cosa valia més que aquella angúnia! Qualsevol cosa era més tolerable que aquella derisió! Jo ja no podia sofrir més aquells somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o mori! I ara—encara!—escolten!, més fort, més fort!, més fort!

“Miserables!”, vaig vociferar, “no dissimuleu més” Confesso el fet! Arranqueu aquestes posts! Aquí, aquí! És el batec del seu cor repugnant!”

Nota del professor: De seguida que pugui us indicaré els aspectes del conte sobre els que us heu de fixar més de cara al comentari.

dijous, 19 de març del 2009

Dues representacions de Víctor Català al Romea



"La infanticida" i "Germana Pau"

Precisament, ara es representen al teatre Romea unes obres de la Víctor Català. Les actrius Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons ens parlen de l'obra que representen, "La infanticida" i "Germana Pau", dos monòlegs que es poden gaudir al Teatre Romea de Barcelona.

En cas que no es pugui veure el vídeo, aquí teniu l'enllaç.

dilluns, 9 de març del 2009

Guia per fer un comentari de text

Com a exercici acadèmic, el redactor ha de precisar el contingut i ha d'il·lustrar la manera com es desenvolupa, tant en la forma com en el fons.

És clar que en el comentari de text hi intervé tant la comprensió del text com la capacitat d'analitzar i interpretar la lectura.

En el comentari:

-No cal parafrasejar el text. No convé dir el mateix amb unes altres paraules.
-Cal diferenciar el tipus de comentari. No és el mateix comentar obres literàries que notícies o articles d'actualitat.

El contingut d'un comentari ha de seguir, en general, els aspectes següents:

Situar el text

Situar el text és explicitar la informació que es pot aportar sobre l'autor, l'època, el moviment, la localització del text o de l'obra, la finalitat, etc. Amb l'objectiu de saber extreure informació sobre aquest apartat, es proposen unes preguntes orientatives.

-Què es pot dir del tema del text?
-Qui n'és l'autor o autora?
-De quina època és?
-Quina és la data de publicació del text?
-S'identifica l'autor amb algun corrent, moviment o tendència artística, ideològica, estètica...?
-Es pot relacionar l'autor amb altres autors coetanis? Hi mantenia cap mena de relació? Se'n pot extreure cap conclusió?
-El text té unitat? És un text complet? És un fragment?
-Quina rellevància té en el conjunt de l'obra?
-En quin mitjà s'ha publicat? En un diari? En un llibre? En una revista?
-Pot identificar-se el text amb cap gènere?: periodístic, científic, literari
-Si és literari, pot adscriure's a cap gènere?: poesia, narrativa, teatre, assaig

Definir el tema

Sovint, sol confondre's la definició del tema amb l'argument de l'obra. Si el tema és l'assumpte o el motiu del text, l'argument es correspon amb el seu desenvolupament.

-De quin tema tracta?
-Quina és la idea central o tema del text?
-De quina manera l'autor suporta la idea central?
-Com es genera el tema? A partir d'un exemple, una anècdota, una opinió, una situació de comunicació...?
-La manera de tractar el tema, és temporal o atemporal?
-Quina mena de final té? Obert? Tancat?

Explicitar l'estructura

Qualsevol text organitza la informació d'una determinada manera. Fer evident aquesta organització és un dels objectius d'aquest apartat.

-Quins apartats té el text? Són iguals en extensió?
-Pot identificar-se amb facilitat la presentació, el nus i el desenllaç?
-La informació segueix un ordre ascendent (del concret al general) o descendent (del general al concret?

Analitzar l'estil

-Quina mena d'informació es vehicula? Concreta? Abstracta?
-Quins recursos utilitza l'autor per introduir les seves idees? Exemples, anècdotes, experiències personals?...
-Quin tipus d'informació pesa més en el text?
-Fa servir recursos estilístics com ara la metàfora, l'exageració, l'analogia....?

D'altra banda, i des d'un punt de vista més lingüístic, pot distingir-se l'anàlisi des dels diferents plans de la llengua: dialectal, morfosintàctic i lexicosemàntic.

Dialectal i registre
-antiguitat del text segons la grafia
-trets dialectals
-registre

Morfosintàctic
-categories gramaticals
-construcció de la frase
-tipus d'oracions
-adjectivació
-substantivació
-signes de puntuació

Lexicosemàntic
-especialitat
-sinònims, antònims, hiperònims, repeticions, cacofonies, sentits figurats...

Extreure conclusions

Atenent els objectius d'un comentari, el redactor ha de tancar l'escrit amb la presentació de les conclusions del comentari. Això vol dir que la informació que s'ha detallat i desenvolupat en el comentari ha de desembocar en unes reflexions finals.

-Què aporta de nou el text?
-Quina rellevància o significat té el text en el conjunt de l'obra de l'autor, si s'escau?
-El text acompleix amb eficàcia el propòsit o la finalitat?
-Pot extreure-se'n cap tipus de valoració?
-Hi ha cap moralitat que sigui explícita o implícita en el text?
-El text que s'ha comentat provoca cap reflexió final?
-Hi ha punts foscos en el text que no s'han sabut aclarir?


Adaptació de Font

divendres, 6 de març del 2009

Maria Rosa i La llegenda del cor menjat

MARIA ROSA (acostant-se an en Badori): aquest vi és de la cupada que va trepitjar l'Andreu, i es va punxar trepitjant-la, eh?

BADORI: Sí.

GEPA: Just. I tu li vas treure l'agulla...

MARIA ROSA: Posa'm vi, Badori.




La vida del trobador Guillem de Cabestany, principis del segle XIII, (la llegenda del cor menjat)


Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que s’anomenava missenyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, fer i orgullós.

I Guillem de Cabestany amava la dama per amor i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i formosa, l’estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home iracund i gelós, va inquirir el fet i va saber que era veritat, i féu guardar a la seva dona.

I cert dia Ramon de Castell Rosselló es va trobar passejant amb Guillem de Cabestany, que anava sense gran acompanyament, i el va matar; li va fer extreure el cor del cos i li féu tallar el cap; i féu portar el cor a casa seva, i així mateix el cap; i féu rostir el cor i condimentar-lo amb pebre, i el féu donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama l’hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què és el que heu menjat?” I ella digué: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” I ell va dir que era el cor de Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat; i, perquè ho cregués millor, féu portar el cap davant d’ella. I quan la dama va veure i va sentir això, va perdre la vista i l’oïda. I quan tornà en si, digué: “Senyor, m’heu donat tan bon menjar que mai més en menjaré cap altre.” I quan ell ho sentí, va córrer amb la seva espasa i va voler donar-li al cap; i ella va córrer cap al balcó i es va deixar caure daltabaix, i així va morir.

I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la notícia que Guillem de Cabestany i la dama havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar a la dama el cor de Guillem de Cabestany. Va haver-hi gran tristesa per totes les comarques; i la queixa va arribar davant del rei d’Aragó, que era senyor de Ramon de Castell Rosselló i de Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló, el féu prendre i li va treure tots els seus castells i els féu enderrocar, i li prengué tot quant tenia, i el ficà a presó. I aleshores féu recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els féu portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i féu dibuixar sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els celebressin aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.

Via http://dclfdm.blogspot.com/2008/09/la-llegenda-del-cor-menjat-vida-de.html

1. Un cop ja heu acabat l'obra, trobeu el punt o punts de connexió que lligaria la llegenda medieval amb Maria Rosa d'Àngel Guimerà (escena 9, acte 3), concretament l'escena del banquet de noces.

dilluns, 2 de març del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (12)


Final de l'obra

Acte 3 (escenes 7, 8, 9 i 10)


Escena 7

Tot són presses i enrenou amb el casament. Van tots cap a l'església. Abans, però, la Maria Rosa, estrenyent la camisa de l'Andreu sobre el seu cor, li diu l'últim adéu.

"Andreu: adéu, adéu per sempre!"

Escena 8

Preparatius per l'àpat de celebració. En Badori en té una de pensada amb el vi que porta... Es tracta, com és habitual, d'una anticipació: "...Ja els faré enrabiar, ja, amb aquest vi! Tant ell com ella s'enrabiaran! I força!"

Al Badori, malgrat que aparenti molt bé que està alegre i gens emmurriat, li va la precessó per dintre.

Escena 9

Ja són casats i tots reunits a punt de començar l'àpat.

1. Assenyaleu i comenteu el moment en què el Marçal pretén humiliar en Badori.

2. Interpreta aquestes paraules del Badori, just després de felicitar la parella de casats: "Ah! I que duri [la felicitat] fins... fins al dia del judici."

Comencen a veure vi i el porró va de boca en boca sense parar... Tant en Gepa com en Badori esperonen el Marçal perquè en begui més. Fins que en Quirze fa la pregunta clau:

"Però d'on l'has tret, aquest vi?"

3. Explica l'origen i la història d'aquest vi. Amb quina escena anterior de l'obra connecta o es relaciona?

És ben cert que quan el Marçal coneix d'on ve el vi que estan bevent, queda aterrit, paralitzat, tots els remordiments se li desperten i el torturen. Aquest Marçal recorda molt a aquell altre personatge torturat pels seus crims, el Macbeth, d'un altre gran dramaturg, William Shakespeare. Hi ha una escena en la qual al rei Macbeth, durant un àpat amb tots els membres de la seva cort, comença a tenir deliris i visions producte de la seva mala consciència de criminal. En Marçal també començarà a delirar a causa dels efectes de l'alcohol i acabarà delatant-se ell mateix en una escena final memorable. Si teniu oportunitat, llegiu el Macbeth de Shakespeare i també El cor delator de Poe, dos històries que il·lustren aquella màxima que diu "tal fas, tal trobaràs".

Escena 10

Fets fora els convidats, la Maria Rosa i el Marçal, borratxo, resten sols.

4. Explica de quina manera la Maria Rosa li arrenca la veritat al Marçal.

Un dels moments culminants d'aquesta escena és quan la luxúria del Marçal i l'odi de la Maria Rosa assoleixen el grau més alt d'intensitat i s'enfronten l'un a l'altre. És un moment de clímax brutal.

5. Assenya-la aquest moment concret tot copiant-ne el breu fragment.

Escena 11

Final tràgic i teló.

divendres, 27 de febrer del 2009

Àngel Guimerà, "Maria Rosa". Lectura (11)

Acte 3 (escenes 4, 5 i 6)

Escena 4

Veiem ja al començament un Marçal orgullós, vanitós i, d'altra banda, un Badori que se li sotmet, empetitit al seu costat i que li rendeix el màxim respecte. El conformisme del Badori es manifesta en frases com aquesta: "Ella t'ha volgut a tu? (referint-se al Marçal) Doncs llestos." En el fons en Badori se sent, com és natural, ferit i derrotat, però ho dissimula molt bé.

Fixeu-vos en com n'arriba de ser, de traïdor, el Marçal, que es permet ara el luxe d'enorgullir-se de la seva "conquesta" i de comportar-se amb odiosa supèrbia davant els seus companys, quan en realitat té les mans tacades de sang, de la sang del que, diu, era el seu millor amic. Està fet un bona peça, aquest Marçal!

Però els companys sembla que se'n malfien i li fan preguntes i observacions amb una certa intenció.

1. En aquesta escena el Marçal es mostra segur d'ell mateix i desafiant. Hi ha un moment, però, que aquesta solidesa de caràcter trontolla, un moment en què la seva aparent autoritat comença a esquerdar-se, un moment, en definitiva, de feblesa. Assenyala'l.

2. Àngel Guimerà, un mestre de la representació escènica, fa parlar el Marçal en un doble llenguatge ple de connotacions eròtiques. Assenyala-ho.

Escena 5

Com aquell famós conte d'Edgar Allan Poe, "El cor delator", a mesura que el Marçal es creix i agafa confiança es va delatant ell sol sense voler-ho.

1. Assenyala el fragment en què les primeres desconfiances es fan explícites.

2. Fixeu-vos en aquestes paraules de la Maria Rosa:

"... m'ha semblat que l'Andreu era al meu davant reptant-me de mala dona! I he arrencat a córrer fugint d'aquella casa i d'ell, que em perseguia!"

No trobeu que és com si el seu inconscient li estigués parlant, donant senyals...?, com si l'esperit de l'Andreu desitgés venjar-se del Marçal? La Maria Rosa té intuïcions que no acaba d'entendre encara i que es manifesten en forma de records i d'imatges.

Només el Marçal (i nosaltres/el públic!) pot entendre de què es pot arribar a sentir culpable la Maria Rosa. Hi ha una mena de força sobrenatural (l'esperit traït del Marçal, potser?) que neguiteja la Maria Rosa.

Què opineu?

3. Davant de l'estat nerviós de la Maria Rosa, ¿com reacciona en Marçal? Exemplifica-ho.

4. ¿Creus que la Maria Rosa s'estima al Marçal? Què diu exactament ella? ¿Creus que l'importa al Marçal els sentiments de la Maria Rosa? Comenta-ho i posa-hi l'exemple més adequat.

5. Darrera d'aquestes paraules del Marçal, ¿què creus que s'hi amaga?:

"Per arribar fins a tu he passat per sobre de tot, de tot! No em perdones tu tot lo que he fet perquè fossis la meva dona?..."

6. I, finalment, ¿de quina manera s'evidencia el pes social de l'església en aquesta escena?


Escena 6


El record de l'Andreu continua ben present. Ara, aquesta mena de presència incorpòria, es manifesta en un objecte que atrau irresistiblement l'atenció de la pobra Maria Rosa, que al capdavall es casa a contracor.

1. ¿De quin objecte estem parlant? ¿Quins sentiments desperta aquesta troballa (casual?) en la Maria Rosa?

dijous, 26 de febrer del 2009

Àngel Guimerà, "Maria Rosa". Lectura (10)

Acte 3 (escenes 1, 2 i 3)

Escena 1

Ja han cobrat, finalment, i ho celebren comptant els diners. Han acabat la carretera i els queda una mica de nostàlgia. La Maria Rosa i en Marçal es casen i la Tomasa està atrafegada preparant l'apat del casament.

Escena 2

És una escena curtíssima i comenten (el Quirze, el Gepa, el Calau...) coses de la feina i de l'imminent casament.

Escena 3

Tothom està content i es respira un ambient de celebració. Fins i tot en Badori, abans enamorat de la Maria Rosa i principal rival del Marçal, accepta la situació i es mostra content, festiu i sense recança: "Jo el que vull és que siguin ben feliços; que ja ho sap en Marçal, que no li tinc cap malícia."


Consideracions sobre el conflicte amorós de la Maria Rosa

El final de l'acte 2 acaba de manera accidentada i conflictiva. En Marçal que entra amb enganys a casa de la Maria Rosa, aquesta que se li declara apassionadament, en Marçal que aprofita un aparent moment de flaquesa de la Maria Rosa per comprometre-la davant de tothom per tal d'acabar casant-s'hi.

És cert que la Maria Rosa ens sembla vacil.lant i insegura en els seus sentiments, de vegades fins i tot desconcertant, però potser podem fer un esforç per mirar d'entendre-la. Pensem que la Maria Rosa perd el seu home estant-ne tots dos perdudament enamorats i el perd de forma sobtada, per unes causes fosques i incertes, i, sobretot, sense possibilitat d'acomiadar-se'n o de comunicar-s'hi. Per tant, és lògic que la nostra protagonista no acabi d'assimilar la mort del seu home i que li romangui fidel fins al derrer moment.

D'altra banda, la necessitat d'estimar i sentir-se estimada fa que una part d'ella mateixa s'inclini vers el Marçal que, no ho oblidem, figura com el millor amic que va tenir l'Andreu. En Maria Rosa podem trobar dos tipus d'amor: l'espiritual (el que sent pel seu marit mort) i el sentimental (l'afecte que pot arribar a sentir pel Marçal i la necessitat ben humana de sentir-se consolada i acompanyada).

Poden haver-hi més raons que justifiquin el casori, com per exemple la pressió del grup. Com diu la Tomasa:

"Saps qui ha xerrat? Doncs tothom, ha xerrat! I encara et diré que si no hagués sigut tot aquest bum-bum, la Maria Rosa no s'hi casa aquest vespre." (Escena 1, acte 2)

D'altra banda, també és possible que Àngel Guimerà es vegi obligat a forçar la trama (el curs dels esdevenimentts no sempre segueix una lògica previsible) per arribar al casament de la Maria Rosa amb en Marçal i, a partir d'aquí, resoldre el conflicte o finalitzar l'obra amb un desenllaç que es preveu emocionant.

dilluns, 23 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (9)

Escenes 14 i 15 (final acte 2)

Escena 14


En Marçal fingeix estar ferit per entrar a casa de la Maria Rosa. Aquesta, sensibilitzada, fa una cosa que ens deixa -en la meva opinió- desconcertats: li diu al Marçal que l'estima:

"Sí, jo t'estimo! Que estic fora de mi! Que t'estimo com si mai hagués estimat a cap home!"

Però en la Maria Rosa el record de l'Andreu està arrelat amb tanta força que impedeix que s'entregui al Marçal i això, aquestes dues forces oposades i irreconciliables, li causen un enorme conflicte intern i la fan patir cosa de no dir.

El joc de sentiments confrontats és tumultuós i desfermat en aquesta escena. La Maria Rosa arriba a acusar el Marçal d'assassí, sense conèixer encara que, efectivament, l'assassí de l'Andreu és el mateix Marçal.

1. D'aquesta escena només se't demana que ressaltis l'aspecte que més et cridi l'atenció.

Escena 15 (final acte 2)

Els personatges més propers a la Maria Rosa acudeixen alarmats perquè han sentit la veu del Marçal. Aquest es mostra desafiant i proclama que la Maria Rosa l'estima, tot i que aquesta ho nega...

El triomfador de l'escena esdevé finalment el Marçal. Tots l'acaben aplaudint.

1. No trobeu estranya la reacció del Quirze, germà de la Maria Rosa? Penseu-hi i proposeu un altre curs dels esdeveniments o una altra reacció del Quirze que resulti potser més versemblant.

dijous, 19 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (8)

Escenes 10 a 13

Escena 10

1. En Badori s'atreveix a provocar en Marçal. De quina manera ho fa? Explica-ho i copia el fragment.

2. En Marçal, a més de possessiu, es comporta de forma autoritària. Exemplifica-ho.

3. Aquesta escena reprodueix una situació de tensió creixent entre en Badori i en Marçal que desemboca en...?

Escena 11

1. En un moment de tensió màxima entre la Maria Rosa i en Marçal, l'acció apunta clarament una resolució del conflicte tràgica, tot i que encara indefinida per tal de mantenir la incertesa i el suspens. Reprodueix-ne el fragment.

Escena 12

1. Què sembla que li amagui la Maria Rosa al Marçal...?


Escena 13


Monòleg curt de la Maria Rosa.

1. De què se sent culpable la Maria Rosa? Creus que té raons per sentir-s'hi? Justifica la resposta.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (7)

L'escena 6 s'inicia amb un monòleg d'en Marçal. No paeix la negativa de la Maria Rosa i, a més, li té una ràbia irreprimible al Badori que s'acosta a la Maria Rosa "rialler, sense corcor aquí dindre".

1. En Marçal té remordiments. Copia el fragment que ho il·lustra.

2. Hi ha més d'un motiu per pensar que en Marçal és una persona possessiva i, fins i tot, violenta. Copia el fragment on aquest aspecte es manifesta amb especial virulència.

Escena VII. La Maria Rosa decideix finalment marxar del poble.

1. En Quirze, el germà de la Maria Rosa, assenyala que hi ha un punt en comú entre la Maria Rosa i la seva mare. A què es refereix? Copia'n el fragment. Potser això ens dóna pistes per entendre millor com es desenvoluparà la trama.

Escena VIII. Trobem una Maria Rosa eufòrica, alliberada, "com si em vegés curada d'una malaltia", fent la maleta per començar de nou i, sobretot, fugir d'en Marçal a qui no vol veure mai més.

Escena IX. Escena de transició. S'explicita l'odi que en Marçal li té al Badori: "Me té una malícia que em mataria, creu-me", diu en Badori, anticipant fets imminents.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (6)

Acte 2

Escenes 1 a 5


Tot i que han passat quinze mesos de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa li segueix fidel: no vol renunciar per res del món al seu amor per l'Andreu. D'altra banda la Maria Rosa és un niu de contradiccions: estranyament no pot treure's del cap la possibilitat de casar-se amb en Marçal, el seu principal pretendent. Però aquest pensament que no pot evitar li provoca repulsió i rebuig visceral. Per això se'n vol anar lluny i començar una nova vida.

Escena 3. En Badori també empaita la Maria Rosa, però que no li faci cas no l'amoïna més del compte.

Els treballadors es reuneixen per discutir de quina manera reclamaran les quinzenes endarrerides. Resolen fer-ho mitjançant una carta de reclamació. La Maria Rosa, única treballadora alfabetitzada, serà l'encarregada d'escriure-la.

Escena 4. Quan es l'hora de redactar la carta, en Marçal se les enginya per quedar-se sol amb la Maria Rosa. És a l'escena 5 on en Marçal se li declara amb exigències. El rebuig de la Maria Rosa és immediat. Amb tot, hi ha alguna cosa que fa que se senti atreta pel Marçal i això fa que se senti culpable.

1. Podríeu explicar o justificar d'alguna manera els contradictoris sentiments de la Maria Rosa?

2. Podríeu justificar el comportament d'en Marçal? Deixant de banda que no ha jugat net... Creieu que l'amor ho justifica tot? Potser l'amor té un punt d'irracionalitat i de bogeria que es fa difícil de controlar? Com veieu el comportament d'en Marçal especialment a l'escena 5?

3. I, com sempre, no oblideu de trobar algun aspecte a comentar, algun detall a ressaltar de cada escena per insignificant que sembli.

divendres, 13 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (5)

Escenes 13 i 14 (final de l'acte I)

Escena 13

Discuteixen qui llegirà la carta. Tenen por de fer-la llegir a la Maria Rosa, l'única que "sap de lletra", pel cas que la carta portés males notícies de l'Andreu. En Marçal està visiblement inquiet, més encara que els altres.

Escena 14

La Maria Rosa s'assabenta de la fatal notícia. Tots queden commoguts al voltant d'una Maria Rosa destrossada i sense esperança ja.

Se sent soroll de diners: el capatàs ha començat per fi a repartir la quinzena. La multitud surt d'escena per rebre la paga.

Maria Rosa plora desconsolada mentre s'abaixa el teló del primer acte.

dijous, 12 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (4)

Escenes 10, 11 i 12

Escena 10

La Maria Rosa explica al Badori, tota divertida, com va conèixer l'Andreu. Records entranyables que es trenquen de cop quan s'adona de la crua realitat present. És una escena on el caràcter rialler, juganer i extrovertit de la Maria Rosa queda ben palès. El llenguatge de la Maria Rosa, aquí ho veiem esplèndidament, és desimbolt i viu, ple de modismes i girs col·loquials que avui costa de sentir en la parla del carrer, especialment als nuclis urbans. Es tracta sens dubte d'un llenguatge ric, encara que estigui esquitxat de castellanismes (ditxaratxero, guapàs, assessino...), que a la nostra edició estan marcats en cursiva.

1. La Maria Rosa fa referència a la verema, però... què és la verema?

Escena 11

Fan els preparatius a corre-cuita per anar a treballar "a la muntanya". Continua la incertesa pel pagament de la quinzena.

1. D'aquesta escena, ¿què podem deduir de la relació entre el capatàs i els treballadors?

Escena 12

1. Arriba una carta. Tots els treballadors es concentren al voltant del Quirze que s'esforça per obrir-la, però sembla que no se'n surt... La carta passa de mà en mà, però no acaba de ser llegida, creix l'expectació... ¿Què en podem deduir sobre la formació dels treballadors?

dimecres, 11 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (3)

Escenes 7, 8 i 9

Escena 7


Monòleg d'en Marçal. Es declara perdudament enamorat de la Maria Rosa. Mira de dissimular-ho, però li costa i pateix. Sap que la Maria Rosa només pensa en el seu home, que és a la presó de Ceuta acusat d'haver matat el capatàs. Ara sabem que és pres de forma injusta: el Marçal es confessa com a l'únic culpable de la mort del capatàs, tot i carregar-li les culpes a l'Andreu. Ho fa per amor, potser? La veritat és que el Marçal no només ha matat el capatàs a sang calenta, sinó que amb tota la premeditació ha deixat el ganivet ensangonat per sota la porta de la casa de la Maria Rosa i de l'Andreu, perquè tota la culpa caigués sobre el "seu millor amic". Però ara el Marçal només pensa en fer-se seva la Maria Rosa.

Escena 8

Graciós diàleg entre Badori i Calau, que estalvia sense presses per poder "triar dona". Potser en Calau també voldrà casar-se amb la Maria Rosa...?

Escena 9

Escena molt breu, de transició. Intervenen Calau, Badori i Gepa.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (2)

Escenes 4, 5 i 6

Continuem fent sistemàticament el resum (breu) de totes les escenes i assenyalant aspectes que mereixin una atenció especial. Al mateix temps, responeu també aquestes qüestions:

Escena 4

1. Amb quins arguments Maria Rosa defensa la innocència del seu marit Andreu?

2. Destaca el moment de l'escena que et resulti més dramàtic i comenta'l.

3. Per què totes les sospites recauen sobre l'Andreu? Creus que va ser efectivament ell l'assassí del capatàs?

4. Al final de l'escena hi ha una anticipació dels fets, com un avançament d'esdeveniments futurs. Indica-ho i comenta-ho.

Escena 5

1. Quin personatge apareix en aquesta escena i quina és la seva funció?

Escena 6

1. En aquesta escena assistim al diàleg entre la Maria Rosa i en Marçal. En Marçal és un dels amics més propers de l'Andreu. Quina actitud adopta l'Andreu davant la desesperació de la Maria Rosa?

2. Trobes que hi ha alguna cosa (actitud, comportament, paraules...) en l'Andreu que ens doni a entendre que potser sent "alguna cosa més" per la Maria Rosa. Assenyala-ho i comenta-ho.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (1)

Comencem la lectura d'aquesta obra del gran Àngel Guimerà.

Procedirem de manera sistemàtica abordant cada escena d'acord amb el pla següent:

1. Escenari i marc temporal

2. Personatges que hi intervenen i caracterització

3. Resum (breu)

4. Aspectes a destacar. Aspectes que, lliurement, us cridin l'atenció de la trama, de la relació entre personatges, del tractament que l'autor fa dels continguts de l'obra, etc. En aquest punt el professor podrà proposar temes que resultin interessants per copsar el sentit complet de l'obra.

diumenge, 25 de gener del 2009

Àngel Guimerà. "Maria Rosa" (1)


La Maria Rosa és una noia del proletariat que viu amb una gran amargor perquè han detingut el seu marit, l'Andreu, per l'assassinat del capatàs. Aprofitant l'absència de l'Andreu, en Marçal malda per guanyar-se la Maria Rosa. Es tracta de la història d'un triangle amorós, de rivalitats amoroses a l'entorn de la dona, que desemboca en tragèdia. La trama, ja ho veureu, ens reserva no poques sorpreses.

En Marçal expressa aquest desig eròtic tan present en l'obra:

“Marçal: [...] Jo me la mirava ficant-me per un brut d'esbarzers i de gatoses: me punxava tot jo; però hi era a propet! I ella al torrent, arremengada de braços, agafava la meva brusa, la meva samarreta...tot; i ho rebregava, i rebregat ho ficava a l'aigua que corria, i ho tornava a treure posant-hi el sabó, cobrint-ho amanyagant-ho, sense adonar-se'n, com si fes postures. I jo, què bèstia, eh? Hi gosava com si fos dintre.”

Però la història no només se centra en el tema amorós, també hi ha un fort component sociològic. Com a obra realista amb elements naturalistes, trobem els conflictes socials de l'època, com la lluita de classes entre treballadors i patró o les precàries condicions laborals. L'analfabetisme és un altre gran problema de l'època, que afecta la població obrera.

L'obra és interessant també com a document dels costums socials d'una època: les formes de lleure, la verema, el festeig, etc.

Un altre tema sobre el qual ens haurem de fixar és el de la situació de desigualtat de la dona envers l'home. Per exemple, una dona està obligada a casar-se per no ser considerada com un ésser incomplet. Amb tot, la Maria Rosa és una dona forta i amb un caràcter prou independent.

dissabte, 24 de gener del 2009

Àngel Guimerà. Biografia i obra

Àngel Guimerà és una de les figures cabdals del teatre català del XIX. Les seves obres barregen elements romàntics, realistes i naturalistes (Naturalisme francès).

Víctor Hugo és l'ascendent romàntic de més pes en l'obra de Guimerà, d'ell va adoptar la tendència a l'universalisme (els grans temes que han afectat de sempre la Humanitat).

BIOGRAFIA

Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família s'instal·la al Vendrell quan el fill era petit.

A finals dels anys 60, Guimerà era un intel·lectual molt actiu, escrivia poesia i publicava en la premsa catalanista. L'any 1871 és un dels fundadors del diari La Renaixença, posteriorment en fou director, i destacà pel caràcter encès dels seus articles.

El 1877 obté tres premis als Jocs Florals (certamen literari de gran prestigi), fet que el col·loca, juntament amb Verdaguer, en un lloc de privilegi entre els escriptors de l'època.

Guimerà va recórrer les terres catalanes i prengué consciència del sistema caciquista que la política del moment no combatia. Per això va prendre una postura activa socialment.

PRODUCCIÓ LITERÀRIA

Característiques principals: fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació de seu ideal de catalanitat.

Els arguments de les seves obres solen ser lineals i els personatges tendeixen a l'arquetip, és a dir, no adquireixen massa complexitat psicològica.

Lingüísticament proposa un model de llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.

Primera etapa (1879-1890). Consta de sis tragèdies romàntiques, escrites en vers i amb personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals.

D'aquesta època és Mar i cel.

Segona etapa (1890-1900). Els drames realistes. Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.

D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria Rosa. Maria Rosa presenta una trama protagonitzada per la muller d'un obrer acusat d'homicidi que és empresonat i...

Guimerà va ser un escriptor i dramaturg amb una forta repercussió social i amb un enorme èxit popular, una de les figures més emblemàtiques del catalanisme militant. Va ser candidat al Nobel de literatura el 1913. No l'aconseguí, però no es pot negar la repercussió internacional que va assolir. La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües occidentals i se'l contempla com un dramaturg universal. Podem dir que va ser l'autor més important del teatre, no sols a Catalunya sinó a tota la Península, en el seu temps.


Bibliografia

Fàbregas, X. (1984), "Teatre del segle XIX", dins Història de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, vol. 1.


ACTIVITATS

1. (Internet). Explica breument els moviments literaris del Romanticisme, Realisme i Naturalisme. Penseu que només tenint clars els conceptes a l'entorn de la vida i de la naturalesa humana que proposen aquests moviments podrem entendre i analitzar amb encert l'obra del nostre autor i en concret Maria Rosa.

2. Quin és el sistema econòmic que acaba triomfant al segle XIX?

3. Explica què entens per capitalisme, sense haver-ho de consultar enlloc.

4. Fes una llista de paraules que evoquin la idea de romanticisme.

5. Què és la Renaixença i quin és el seu principal objectiu cultural?

6. Quines dues línies temàtiques fonamentals segueix el teatre del XIX?

7. Data i lloc de naixement d'Àngel Guimerà?

8. Segur que has llegit alguna obra de l'autor. Comenta-la breument i digues què t'ha semblat.

9. De quin diari va arribar a ser director Guimerà?

10. Per quina problemàtica social Guimerà se sentia especialment sensibilitzat?

11. Esmenta els principals trets definidors de la seva obra.

Àngel Guimerà. El teatre al s. XIX


Tercera lectura del curs, una altra obra de teatre, aquesta vegada teatre de caire romàntico-realista del segle XIX: Maria Rosa, d'Àngel Guimerà.

INTRODUCCIÓ

CONTEXT HISTÒRIC


El segle XIX s'inicia sota l'influx de les revolucions burgeses: Revolució Industrial i Revolució Francesa. La burgesia pren le regnes del poder i suplanta l'aristocràcia, el capitalisme s'implanta com a sistema econòmic de la vella Europa.

El corrent artístic que acompanya aquests canvis socioeconòmics és el Romanticisme, moviment antiracionalista, que exalta els sentiments i la imaginació sobre la raó, l'ordre i el seny. Llibertat i individualitat seran valors definidors del Romanticisme.

El Romanticisme britànic i europeu propiciarà el naixement de la Renaixença en terres catalanes. La Renaixença és el moviment cultural que restableix la cultura catalana després de tres segles d'abandonament dels usos cultes de la llengua. La Renaixença reivindicarà la consciència nacionalista i té com a principal objectiu la recuperació dels signes identitaris catalans.

EL TEATRE ROMÀNTIC

En el teatre de tipus romàntic trobem uns herois que no obeeixen cap llei que no sigui la de llurs passions. Un dels grans dramaturgs del teatre romàntic és Víctor Hugo.


Il·lustració: Víctor Hugo

A Catalunya, a principis del XIX, es dóna una gran activitat escènica i es representen moltes obres. El teatre, el drama i la comèdia, té una molt bona acollida entre les classes populars.

EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

Des de mitjans del XIX el teatre català comença a prendre volada i esdevé una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. Entre 1850 i 1870 s'inauguren nombrosos teatres a Catalunya com l'Olimpi, l'Odeon o el Romea. L'afició al teatre i el públic anaven en augment i es pot parlar del teatre com d'un gènere de gran influència social, tant des del vessant lúdic com polític o d'idees.

Pel que fa a les tendències, el teatre del XIX estarà marcat per dues línies temàtiques i estilístiques:

- la línia popular i còmica

- la línia culta (drames històrico-romàntics)


Il·lustració: Frederic Soler va ser un dels grans dramaturgs catalans del XIX, juntament amb Àngel Guimerà


Per saber-ne més: Renaixença i teatre vuitcentista / Àngel Guimerà

dimarts, 13 de gener del 2009

Joan Oliver, "Allò que tal vegada...". Exercici de comparació (3)


Van Gogh, "Bíblia oberta",1885.

Caïm mata el seu germà Abel.

Què hi diu la Bíblia? Per quins motius Caïm consuma el fraticidi segons les Sagrades escriptures? Pots consultar-ho > aquí.

I què hi diu la versió de Joan Oliver en Allò que tal vegada s'esdevingué? Explica quines són les circumstàncies que impulsen Caïm a matar el seu germà Abel.

Veuràs, de nou, que la Bíblia hi diu ben poca cosa i les raons profundes i complexes que mouen els personatges a actuar d'una manera o altra són força obscures de vegades. Per la seva banda, Oliver, en la seva fàbula, fa una recreació del mite bíblic i hi aboca tot un doll d'imaginació i d'humor per, al capdavall, donar un nou sentit a la Bíblia i als seus mites. No cal dir que la Bíblia és un llibre fonamental per entendre la nostra civilització occidental, la seva moral i el seu codi ètic.

dimecres, 7 de gener del 2009

Joan Oliver, "Allò que tal vegada..." + ACTIVITATS

Tot i que encara no hem acabat la lectura del llibre, ja podem començar a treballar els aspectes de l'obra que aquí us proposo.

1. Cerca a la Viquièdia ( http://ca.wikipedia.org ) "Grup de Sabadell" i respon les qüestions següents:

Quan i on es va fundar?

Amb quins objectius?

Qui formava aquesta colla?

Quines accions van dur a terme?

Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

2. Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comedia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.

3. Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.

4. Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.

5. Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

6. En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

7. Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

8. Dibuixeu els personatges de l'obra tal com us els imagineu, escanegeu els dibuixos i pengeu-los al vostre blog. Podeu acompanyar cada personatge amb una frase representativa que hagi dit a l'obra.

9. Feu una valoració final d'Allò que tal vegada s'esdevingué.

10. Els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra. El que hauràs de fer ara és: elaborar un recull d'expressions o frases fetes pròpies del registre col·loquial, d'exclamacions i d'insults presenta a l'obra, tot indicant en boca de quin personatge han estat posades.

Us pot ser útil consultar l'entrada Allò que tal vegada s'esdevingué a la > Viquipèdia.

Finalment, també us recomano que llegiu aquesta auca dedicada a Joan Oliver.