Literatura catalana

Activitat final (!!!) de síntesi

2009-05-14T01:04:00.000-07:00

Bé, com a activitat final us proposo el següent. L'activitat té a veure amb el propòsit final de les obres i amb la relació individu-societat.

Repassem les lectures que hem fet (d'acord amb el programa oficial del Departament d'Ensenyament) i identifiquem-ne què tenen en comú totes elles, quins són els nexes d'unió que atorguen coherència i unitat a aquestes lectures.

1) Solitud, de Caterina Albert (pseudònim: Víctor Català). Quin és el tema central si ens fixem sobretot en l'evolució de la Mila al llarg de la novel·la.

2) Allò que tal vegada s'esdevingué, de Joan Oliver. La figura de la dona és un dels grans temes d'aquesta obra de teatre en clau d'humor. Ara bé, ¿com es caracteritzada la dona? D'altra banda, les aspiracions de Caïm i els obstacles a superar.

3) Maria Rosa, d'Àngel Guimerà. Recordem contra què lluita la Maria Rosa i la seva dimensió d'heroïna que planta cara valenta a la figura despòtica i possessiva de l'home. No trobeu que té molt a veure amb les lectures anteriors?

4) Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal. Una col·lecció de poemes de caire reivindicatiu i introspectiu també. Una veu poètica molt íntima amb una projecció social ben clara: l'emancipació de la dona com a gènere i la lluita contra el domini masculí i els condicionants socials (de petita em van foradar les orelles... i des d'aleshores porto arrecades).

Què tenen en comú, doncs, tots aquests personatges? Redacta un breu assaig en què posis de relleu els aspectes comuns de totes aquestes lectures. Ho pots plantejar, si vols, a l'entorn del model de parella que ha dominat les diferents èpoques (la família tradicional, els anys seixanta i l'amor lliure, les parelles homosexuals, el model actual en què tots dos membres treballen i tenen poc temps per ocupar-se des fills, si en tenen...), però sense perdre de vista les lectures.

Maria-Mercè Marçal. Deures: Comentaris

2009-05-07T01:22:00.000-07:00

Us proposo que comenteu els següents poemes:

De Tombant: "Avui, vint-i-u de desembre".

De Bruixa de dol: "Els teus llavis...".

Un parell més de poemes, que podeu triar lliurement.

I, finalment, el poema "Vuit de març".

Miniguia per fer un comentari de poesia

2009-05-03T10:13:00.000-07:00

CONTINGUT

Tema central. Justificació del títol
Descripció breu i objectiva del contingut, indicant-ne els diferents temes.

PUNT DE VISTA DE LA VEU POÈTICA

Què ens vol dir el poeta, què vol transmetre i com ho fa (amb quins recursos principals aconsegueix transmetre'ns el que vol).

Qui parla? Està en primera persona?

FORMA

ESTRUCTURA (MÈTRICA)

De quina manera els temes marquen les diferents parts del poema.

Nombre i distribució dels versos en estrofes.

Recompte sil·làbic. Rima.

LLENGUA

Proporció de substantius, adjectius, verbs, adverbis...

Camp semàntic al qual pertany el lèxic predominant.

RECURSOS RETÒRICS

Figures retòriques. Repeticions, paral·lelismes, imatges, metàfores, personificacions, sinestèsies.

Ritme

Període de la frase (vers llarg o curt). Sintaxi (simple o complexa). Ritme acompassat, marcat, lent, ràpid...

VALORACIÓ PERSONAL

Quins aspectes ens han semblat més interessants o remarcables del poema.

Maria-Mercè Marçal, Recital

2009-04-18T15:51:00.000-07:00

Recital de poesia de Maria-Mercè Marçal a càrrec de Montserrat Carulla i Joel Joan durant l'acte celebrat el 20 de juny de 2008 a l'Auditori de Palau de la Generalitat.

Maria-Mercè Marçal? Qui era. Dades biogràfiques

2009-04-15T22:00:00.000-07:00

Fes una fitxa sobre la vida de l'autora. Enumera les principals dades de la vida de Maria-Mercè Marçal, tals com anys i lloc de naixement, infantesa...

Vídeo (1): Maria-Mercè Marçal

2009-04-11T13:01:00.000-07:00

La Maria-Mercè embarassada de l'Heura.

L'obra de la poeta Maria-Mercè Marçal pren vida a l'escenari del Col·legi de Teatre on els alumnes interpreten la seva obra i la retraten.

> Vídeo

ACTIVITATS

1. Amb quins adjectius qualifiquen els alumnes del Col·legi del Teatre de Barcelona l'obra de la poeta?

2. De les declaracions dels testimonis que apareixen en aquest vídeo, quines en destacaries que ajudin a definir la personalitat humana i literària de la Maria-Mercè?

3. Als anys 60 neix el moviment hippy. Explica què era. Pots consultar aquest vincle i posar fotos.

4. La música, especialment en el camp de rock, va ser en aquella època un fenomen indestriable de conceptes com revolució i canvi. En aquest sentit el festival de Woodstock va ser molt important: busca informació. Ho pots il·lustrar amb youtubes, imatges, arxius de so, lletres de cançons (alguna de Bob Dylan com "Blowin' in the wind", traduïda al català és "La resposta està en el vent"). Centra't sobretot en: The Doors (Jim Morrison), Jimi Hendrix, The Rolling Stones i, el més paradigmàtic, Bob Dylan.

5. Per la Maria-Mercè hi havia tres fronts principals de lluita. Esmenta'ls.

6. Informa't sobre què és el feminisme com a moviment social i fes-ne un breu resum. (No facis un simple copiar-enganxar.)

7. En aquest vídeo apareix molt el verb "reivindicar". Per exemple, reivindicar el dret a estimar lliurement o a ser mare sense la presència de la figura masculina. Reivindicar la llibertat, en definitiva. La pregunta és: Què creus que la teva generació té avui necessitat de reivindicar?

8. Què vol dir que la Maria-Mercè, amb les seves utopies i somnis, anticipa o s'avança al futur i els seus valors?

Ja som al 3r trimestre. Recta final

2009-04-11T12:38:00.000-07:00

Maria-Mercè Marçal és l'autora de "Buixa de dol", el llibre e poemes que treballarem al llarg de les pròximes setmanes.

Hola de nou,

Espero que hagueu passat unes bones vacances.

Hem acabat de llegir Maria Rosa d'Àngel Guimerà i l'activitat final consistia, com sabeu, a comentar l'escena 10 de l'obra. Aquesta activitat, encara que per temàtica forma part del 2n trimestre, és condició indispensable fer-la per aprovar la tercera avaluació. Ja us he avisat.

Començarem aquest darrer trimestre del curs amb un altre comentari de text. Us proposo de comentar un conte d'Edgar Allan Poe. Atenció: no hi dedicarem més de tres sessions. Aquesta pràctica ens servirà per consolidar l'`habit de llegir des d'un punt de vista analític i interpretar de manera metòdica un text donat.

En acabat el comentari, ens endinsarem en una nova autora (tal com marca el programa del curs), en aquest cas una poeta: Maria-Mercè Marçal i el seu llibre Bruixa de dol (m'imagino que ja el deveu haver comprat...).

Us aniré proposant activitats, com és habitual, des d'aquest blog, i les anirem fent i comentant a classe.

Miniguia per fer el comentari de "El cor delator"

2009-03-25T05:40:00.000-07:00

1) Situar el text

- Dades biogràfiques bàsiques de l'escriptor (lloc i data de naixement i mort, circumstàncies generals de la seva vida).

- Importància de l'escriptor en el context de la literatura universal.

- Característiques fonamentals de la seva obra.

- A quina part de la producció de Poe (quan va ser escrit?) pertany aquest conte?

- Corrent literari, tendència artística, moviment...

- Se'l pot relacionar amb altres autors de la seva època (o d'altres èpoques)?

- Gènere literari? Narració, conte, poesia, novel·la...

2) Tema

- Idea central.

- Com es desenvolupa, com s'articula, aquesta idea central?

- Veu narrativa.

- Temps verbals.

3) Personatges

- Quins són els personatges principals i secundaris.

- Personatges interns o externs. Hi ha narrador? Narrador observador o omniscient?

- Relació que s'estableix entre ells.

- Caracterització (personatges plans o rodons).

4) Espai

- Descripció de l'espai.

- Recursos emprats.

5) Temps

- Temps històric. Època en què està ambientada l'acció.

- Temps intern. Temps durant el qual es desenvolupa l'acció.

6) Estructura

- Plantejament, nus, desenllaç. Identificar amb precisió les tres parts narratives.

7) Estil

- Proporció de diàleg, monòleg, narració, descripció...

- Tipus de llengua, registre, vocabulari, període de la frase (curt o llarg), ritme (lent o ràpid)...

8) Conclusions

- Síntesi i valoracions finals.

"El cor delator", exercici de comentari de text

2009-03-24T15:07:00.000-07:00

Edgar Allan Poe

El cor delator

Sí!, nerviós, molt, espantosament nerviós he estat i sóc; però, per què diuen que sóc boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. Sobretot, jo tenia el sentit de l’oïda molt fi. Jo he oït totes les coses del cel i la terra. He oït moltes coses de l’infern. Què, doncs, sóc boig? Atenció! I observeu amb quina bona salut, amb quina calma jo us poc contar tota la història.

És impossible de dir com la idea va entrar primerament dins el meu cervell; però una vegada concebuda, m’obsedí de dia i nit. Objecte, no n’hi havia cap. Passió, no n’hi havia gens. Jo l’estimava, el vellet. No m’havia fet mai cap tort. No m’havia insultat mai. Del seu or, jo no en tenia cap cobejança. Jo crec que era el seu ull! Sí, era això! Tenia l’ ull d’un voltor, un ull blau pàl•lid amb un tel a sobre. Cada vegada que queia damunt meu, les sangs se’m glaçaven; i així, gradualment—molt gradualment—, jo em vaig ficar al cap de llevar la vida al bon vellet i així alliberar-me de l’ull per sempre.

Ara, aquest és el quid. Vosaltres m’imagineu boig. Els boigs no saben res de res. Però caldria que m’haguéssiu vist. Caldria que haguéssiu vist amb quin seny jo procedia, amb quina precaució, amb quina previsió, amb quina dissimulació em vaig posar a l’obra! Jo mai no havia estat tan amable amb el vell com tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo girava la balda de la seva porta i l’obria—oh, tan delicadament! I aleshores, quan ja havia fet una obertura suficient per al meu cap, introduïa una llanterna sorda, ben tancada, ben tancada, que no traslluís gens la llum, i aleshores passava el cap. Oh, hauríeu rigut de veure amb quina traça el passava! El movia a poc a poc, molt, molt a poc a poc, de manera de no torbar el son del vell. M’estava una hora per a passar tot el cap per l’obertura, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Ah, ¿un boig hauria estat tan prudent? I aleshores, quan el meu cap ja estava ben bé dins la cambra, obria la llanterna amb precaució—oh!, amb quina precaució (perquè les frontisses grinyolaven)—, l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l’ull de voltor. I això jo ho he fet durant set llargues nits—cada nit a mitjanit en punt—, però trobava l’ull sempre clos; perquè no era pas el vell qui em vexava, sinó el seu Mal Ull. I cada matí, quan el dia apuntava, jo entrava ardidament dins la cambra i li enraonava coratjosament, anomenant-lo per nom en un to cordial i informant-me de com havia passat la nit. Així vosaltres veieu que hauria estat un vell ben perspicaç, en veritat, si hagués sospitat que cada nit, a les dotze en punt, jo l’espiava mentre dormia.

La vuitena nit, encara vaig ésser més caut en obrir la porta. La minutera d’un rellotge es mou més de pressa que no feia la meva mà. Mai, abans d’aquella nit, jo no havia sentit tota l’extensió de les meves facultats, de la meva sagacitat. Jo podia amb prou feines contenir les meves sensacions de triomf. Pensar que jo era allí, obrint la porta, de mica en mica, i que ell ni somiava les meves accions o els meus pensaments secrets! A aquesta idea vaig amollar una rialleta, i potser em va sentir, perquè es bellugà sobtadament dins el llit com si es despertés. Ara podríeu pensar que jo em vaig fer enrere; doncs no. La seva cambra era negra com la pega amb l’espessa foscor (perquè els finestrons estaven curosament tancats, per por dels lladres) i així, jo sabent que ell no podia veure que s’obria la porta, vaig continuar empenyent-la més i més.

Tenia el cap part endins i ja anava a obrir la llanterna, quan el meu polze relliscà damunt la tanca de llauna, i el vell s’incorporà bruscament en el seu llit cridant: “Qui hi ha aquí?”

Vaig restar completament immòbil i sense dir res. Durant una hora sencera no vaig moure un sol múscul, i mentrestant no vaig sentir que es tornés a ajeure. S’estava sempre assegut al llit, parant l’orella; talment com jo havia fet, nits i nits, escoltant els rellotges de la mort dins la paret.

Però vet aquí que vaig sentir un lleu gemec i vaig reconèixer que el gemec d’un terror mortal. No era un gemec de pena o tristesa—oh, no!—, era el so baix i ofegat que puja del fons de tot de l’ànima sobrecarregada d’espant. Jo coneixia bé el so. Més d’una nit, a mitjanit en punt, quan tot el món dormia, havia brollat de dins del meu propi pit, aprofundint, amb el seu eco espaventós, els terrors que em treballaven. Jo dic que el coneixia bé. Coneixia allò que el vell sentia i tenia pietat d’ell, encara que me’n rigués dins el meu cor. Jo sabia que ell havia estat jaient despert des de la primer remor lleu, quan s’havia regirat dins el llit. Les seves pors havien anat creixent des d’aleshores. Havia provat d’imaginar-les sense motiu, però no havia pogut. S’havia dit a si mateix: “—No és res, sinó el vent dins la xemeneia; no és més que un ratolí que travessa el trespol”; o bé: “—És simplement un grill que ha fet un sol xerric”. Sí, ell havia provat de confortar-se amb aquestes suposicions; però totes havien estat inútils. Totes inútils; perquè la Mort, que se li acostava, havia passat davant d’ell amb la seva ombra negra, i embolicat la víctima. I era la fúnebre influència de l’ombra desapercebuda que li feia sentir—encara que no veiés ni oís res—, sentir que la presència del meu cap dins la cambra.

Quan vaig haver esperat una llarga estona, molt pacientment, sense sentir que s’ajagués, vaig resoldre’m a obrir una petita, una molt, molt petita escletxa a la llanterna. La vaig obrir, doncs—no podeu imaginar que furtivament, furtivament—, fins que, per últim, un sol raig esblaimat, com el fil d’una aranya, es precipità per l’escletxa i caigué de ple damunt l’ull del voltor.
Estava obert—obert de bat a bat—, i el furor em creixia de mirar-me’l. El veia amb una netedat perfecta, tot ell d’un blau entelat i amb un vel repugnant damunt que em glaçava el moll dins els ossos; però jo no podia veure sinó això de la cara o de la persona del vell; perquè havia apuntat el raig, com per instint, precisament sobre d’indret maleït.

¿I no us he dit jo que això que malpreneu per bogeria no és sinó una superagudesa dels sentits? Ara, jo us dic, arribà a les meves orelles un so baix, sord, freqüent, com el que un rellotge fa embolicat dins de cotó. Vaig conèixer ben bé aquell so, també. Era el batec del cor del vellet. Això va fer créixer la meva fúria, com el batement d’un timbal exaspera el coratge del soldat.

Però em vaig contenir encara i vaig restar quiet. A penes alenava. Tenia la llanterna immòbil. M’esforçava tant com podia a mantenir el raig sobre l’ull. Mentrestant, l’infernal batement del cor creixia. Es feia més i més ràpid, més i més fort a cada instant. El terror del vell devia ésser extrem! Es feia, dic, més i més fort a cada moment! Em seguiu bé? Us he dit que sóc nerviós; així sóc. I ara, a l’hora morta de la nit, enmig de l’espaventós silenci d’aquella vella casa, un soroll estrany va moure dins meu un irresistible terror. Durant uns quants minuts més em vaig refrenar i em vaig estar quieta. Però el batement esdevenia més fort i més fort! Jo pensava que el cor anava a esclatar. I ara una nova angúnia s’apoderà de mi: el so podia ésser sentit per algun veí! L’hora del vell havia arribat. Amb un gran udol vaig obrir bruscament la llanterna i vaig saltar dins la cambra. Ell xisclà una vegada, uns sola vegada. En un instant jo l’havia tirat sobre el trespol i trabucava damunt d’ell la pesantor del llit. Aleshores vaig somriure amb alegria, de trobar la meva obra tan avançada. Però, durant molts minuts, el cor seguia batent amb un so apagat. Això, amb tot, no m’amoïnà; no se sentiria pas a través de la paret. Per últim cessà. El vell era mort. Vaig tornar a aixecar el llit, vaig examinar el cos. Sí, era ert, mort i ert. Vaig posar la mà sobre el cor i la hi vaig mantenir durant uns quants minuts. No hi havia cap pulsació. Era mort i ert. El seu ull ja no em turmentaria més.

Si encara em creieu boig, ja no m’ho creureu més quan us descriuré les sàvies precaucions que vaig prendre per dissimular el cos. La nit avançava i vaig treballar vivament, però en silenci. Primer de tot vaig desmembrar el cadàver. Vaig tallar el cap, els braços i les cames.

Després vaig aixecar tres postes del trespol de la cambra i ho vaig dipositar tot entre les llates. Després vaig tornar a col•locar les fustes tan hàbilment, tan destrament, que cap ull humà—ni el d’ell—no hi hauria pogut descobrir res mal deixat. No hi havia res a rentar—ni una brutícia de cap mena—ni una taca de sang que fos. Jo havia estat massa llest per a això. Un cubell s’ho havia endut tot, ha!, ha!
Quan jo havia posat fi a aquests treballs, eren les quatre, encara tan fosc com a mitjanit. Quan la campana tocava l’hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig baixar a obrir-la amb el cor lleuger, perquè què havia de témer jo ara? Entraren tres homes, que es presentaren amb una perfecta suavitat, com a inspectors de policia. Un xiscle havia despertat sospites d’algun mal cop; s’havia transmès una denúncia al despatx de la policia, i ells (els inspectors) havien estat delegats per fer l’escorcoll.

Jo vaig somriure, perquè, què havia de témer? Vaig donar la benvinguda a aquells senyors. El xiscle, vaig dir, l’havia fet jo somiant. El vellet, vaig afegir, era de viatge al camp. Vaig acompanyar els visitants per tota la casa. Els vaig invitar a cercar, a cercar bé. Per fi els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus tresors, segurs, intactes. En l’entusiasme de la meva confiança, vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar que reposessin allí de llurs fatigues, mentre jo mateix, amb la folla audàcia del meu triomf, posava el meu seient al mateix indret sota el qual reposava el cos de la víctima.

Els inspectors estaven satisfets. Les meves maneres els havien convençuts. Jo em trobava singularment a pler. Es van asseure i xerraren de coses familiars a les quals jo responia jovialment. Però, al cap de poc, vaig sentir que empal•lidia i desitjava que se n’anessin. El cap em feia mal, i em semblava com si les orelles em fessin cruc-cruc; però encara ells seien i encara xerraven. El cruc-cruc es va fer més distint: persistia i es feia cada vegada més distint; jo enraonava més desimboltament per alliberar-me d’aquella sensació; però ella persistia i guanyava en decisió, fins que, per últim, vaig descobrir que aquell soroll no era dins les meves orelles.

No hi ha dubte que llavors em vaig tornar molt pàl•lid; però jo enraonava amb més fluència i aixecant més la veu. El so augmentava sempre, ¿què hi podia jo fer? Era un so baix, sord, freqüent, molt com el que un rellotge fa embolicat dins el cotó. Jo panteixava, però els inspectors no el sentien. Jo enraonava més de pressa, amb més vehemència; però el soroll creixia incessantment. Em vaig aixecar i discutia sobre foteses, en un diapasó molt alt i amb una gesticulació violenta; però el soroll creixia incessantment. Perquè no se’n volien anar? Vaig amidar el trespol d’ací i d’allà a grans gambades, com furiós per les observacions dels meus contradictors; però el soroll creixia incessantment. Oh Déu!, què hi podia jo fer? Jo escumejava, rabiava, renegava! Agitava la cadira en la qual havia estat seient, i la feia carrisquejar damunt el trespol, però el soroll ho dominava tot i creixia contínuament. Es feia més fort, més fort, més fort! I sempre els homes xerraven, feien broma i somreien. Era possible que no ho sentissin? Déu totpoderós! No, no! Ho sentien, sospitaven!, sabien!, feien mofa del meu horror!!, això vaig creure i això crec. Però qualsevol cosa valia més que aquella angúnia! Qualsevol cosa era més tolerable que aquella derisió! Jo ja no podia sofrir més aquells somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o mori! I ara—encara!—escolten!, més fort, més fort!, més fort!

“Miserables!”, vaig vociferar, “no dissimuleu més” Confesso el fet! Arranqueu aquestes posts! Aquí, aquí! És el batec del seu cor repugnant!”

Nota del professor: De seguida que pugui us indicaré els aspectes del conte sobre els que us heu de fixar més de cara al comentari.

Dues representacions de Víctor Català al Romea

2009-03-19T09:37:00.000-07:00

"La infanticida" i "Germana Pau"

Precisament, ara es representen al teatre Romea unes obres de la Víctor Català. Les actrius Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons ens parlen de l'obra que representen, "La infanticida" i "Germana Pau", dos monòlegs que es poden gaudir al Teatre Romea de Barcelona.

En cas que no es pugui veure el vídeo, aquí teniu l'enllaç.

Guia per fer un comentari de text

2009-03-09T09:08:00.000-07:00

Com a exercici acadèmic, el redactor ha de precisar el contingut i ha d'il·lustrar la manera com es desenvolupa, tant en la forma com en el fons.

És clar que en el comentari de text hi intervé tant la comprensió del text com la capacitat d'analitzar i interpretar la lectura.

En el comentari:

-No cal parafrasejar el text. No convé dir el mateix amb unes altres paraules.
-Cal diferenciar el tipus de comentari. No és el mateix comentar obres literàries que notícies o articles d'actualitat.

El contingut d'un comentari ha de seguir, en general, els aspectes següents:

Situar el text

Situar el text és explicitar la informació que es pot aportar sobre l'autor, l'època, el moviment, la localització del text o de l'obra, la finalitat, etc. Amb l'objectiu de saber extreure informació sobre aquest apartat, es proposen unes preguntes orientatives.

-Què es pot dir del tema del text?
-Qui n'és l'autor o autora?
-De quina època és?
-Quina és la data de publicació del text?
-S'identifica l'autor amb algun corrent, moviment o tendència artística, ideològica, estètica...?
-Es pot relacionar l'autor amb altres autors coetanis? Hi mantenia cap mena de relació? Se'n pot extreure cap conclusió?
-El text té unitat? És un text complet? És un fragment?
-Quina rellevància té en el conjunt de l'obra?
-En quin mitjà s'ha publicat? En un diari? En un llibre? En una revista?
-Pot identificar-se el text amb cap gènere?: periodístic, científic, literari
-Si és literari, pot adscriure's a cap gènere?: poesia, narrativa, teatre, assaig

Definir el tema

Sovint, sol confondre's la definició del tema amb l'argument de l'obra. Si el tema és l'assumpte o el motiu del text, l'argument es correspon amb el seu desenvolupament.

-De quin tema tracta?
-Quina és la idea central o tema del text?
-De quina manera l'autor suporta la idea central?
-Com es genera el tema? A partir d'un exemple, una anècdota, una opinió, una situació de comunicació...?
-La manera de tractar el tema, és temporal o atemporal?
-Quina mena de final té? Obert? Tancat?

Explicitar l'estructura

Qualsevol text organitza la informació d'una determinada manera. Fer evident aquesta organització és un dels objectius d'aquest apartat.

-Quins apartats té el text? Són iguals en extensió?
-Pot identificar-se amb facilitat la presentació, el nus i el desenllaç?
-La informació segueix un ordre ascendent (del concret al general) o descendent (del general al concret?

Analitzar l'estil

-Quina mena d'informació es vehicula? Concreta? Abstracta?
-Quins recursos utilitza l'autor per introduir les seves idees? Exemples, anècdotes, experiències personals?...
-Quin tipus d'informació pesa més en el text?
-Fa servir recursos estilístics com ara la metàfora, l'exageració, l'analogia....?

D'altra banda, i des d'un punt de vista més lingüístic, pot distingir-se l'anàlisi des dels diferents plans de la llengua: dialectal, morfosintàctic i lexicosemàntic.

Dialectal i registre
-antiguitat del text segons la grafia
-trets dialectals
-registre

Morfosintàctic
-categories gramaticals
-construcció de la frase
-tipus d'oracions
-adjectivació
-substantivació
-signes de puntuació

Lexicosemàntic
-especialitat
-sinònims, antònims, hiperònims, repeticions, cacofonies, sentits figurats...

Extreure conclusions

Atenent els objectius d'un comentari, el redactor ha de tancar l'escrit amb la presentació de les conclusions del comentari. Això vol dir que la informació que s'ha detallat i desenvolupat en el comentari ha de desembocar en unes reflexions finals.

-Què aporta de nou el text?
-Quina rellevància o significat té el text en el conjunt de l'obra de l'autor, si s'escau?
-El text acompleix amb eficàcia el propòsit o la finalitat?
-Pot extreure-se'n cap tipus de valoració?
-Hi ha cap moralitat que sigui explícita o implícita en el text?
-El text que s'ha comentat provoca cap reflexió final?
-Hi ha punts foscos en el text que no s'han sabut aclarir?

Adaptació de Font

Maria Rosa i La llegenda del cor menjat

2009-03-06T02:01:00.000-08:00

MARIA ROSA (acostant-se an en Badori): aquest vi és de la cupada que va trepitjar l'Andreu, i es va punxar trepitjant-la, eh?

BADORI: Sí.

GEPA: Just. I tu li vas treure l'agulla...

MARIA ROSA: Posa'm vi, Badori.

La vida del trobador Guillem de Cabestany, principis del segle XIII, (la llegenda del cor menjat)

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que s’anomenava missenyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, fer i orgullós.

I Guillem de Cabestany amava la dama per amor i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i formosa, l’estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home iracund i gelós, va inquirir el fet i va saber que era veritat, i féu guardar a la seva dona.

I cert dia Ramon de Castell Rosselló es va trobar passejant amb Guillem de Cabestany, que anava sense gran acompanyament, i el va matar; li va fer extreure el cor del cos i li féu tallar el cap; i féu portar el cor a casa seva, i així mateix el cap; i féu rostir el cor i condimentar-lo amb pebre, i el féu donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama l’hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què és el que heu menjat?” I ella digué: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” I ell va dir que era el cor de Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat; i, perquè ho cregués millor, féu portar el cap davant d’ella. I quan la dama va veure i va sentir això, va perdre la vista i l’oïda. I quan tornà en si, digué: “Senyor, m’heu donat tan bon menjar que mai més en menjaré cap altre.” I quan ell ho sentí, va córrer amb la seva espasa i va voler donar-li al cap; i ella va córrer cap al balcó i es va deixar caure daltabaix, i així va morir.

I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la notícia que Guillem de Cabestany i la dama havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar a la dama el cor de Guillem de Cabestany. Va haver-hi gran tristesa per totes les comarques; i la queixa va arribar davant del rei d’Aragó, que era senyor de Ramon de Castell Rosselló i de Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló, el féu prendre i li va treure tots els seus castells i els féu enderrocar, i li prengué tot quant tenia, i el ficà a presó. I aleshores féu recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els féu portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i féu dibuixar sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els celebressin aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.

Via http://dclfdm.blogspot.com/2008/09/la-llegenda-del-cor-menjat-vida-de.html

1. Un cop ja heu acabat l'obra, trobeu el punt o punts de connexió que lligaria la llegenda medieval amb Maria Rosa d'Àngel Guimerà (escena 9, acte 3), concretament l'escena del banquet de noces.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (12)

2009-03-02T23:51:00.000-08:00

Final de l'obra

Acte 3 (escenes 7, 8, 9 i 10)

Escena 7

Tot són presses i enrenou amb el casament. Van tots cap a l'església. Abans, però, la Maria Rosa, estrenyent la camisa de l'Andreu sobre el seu cor, li diu l'últim adéu.

"Andreu: adéu, adéu per sempre!"

Escena 8

Preparatius per l'àpat de celebració. En Badori en té una de pensada amb el vi que porta... Es tracta, com és habitual, d'una anticipació: "...Ja els faré enrabiar, ja, amb aquest vi! Tant ell com ella s'enrabiaran! I força!"

Al Badori, malgrat que aparenti molt bé que està alegre i gens emmurriat, li va la precessó per dintre.

Escena 9

Ja són casats i tots reunits a punt de començar l'àpat.

1. Assenyaleu i comenteu el moment en què el Marçal pretén humiliar en Badori.

2. Interpreta aquestes paraules del Badori, just després de felicitar la parella de casats: "Ah! I que duri [la felicitat] fins... fins al dia del judici."

Comencen a veure vi i el porró va de boca en boca sense parar... Tant en Gepa com en Badori esperonen el Marçal perquè en begui més. Fins que en Quirze fa la pregunta clau:

"Però d'on l'has tret, aquest vi?"

3. Explica l'origen i la història d'aquest vi. Amb quina escena anterior de l'obra connecta o es relaciona?

És ben cert que quan el Marçal coneix d'on ve el vi que estan bevent, queda aterrit, paralitzat, tots els remordiments se li desperten i el torturen. Aquest Marçal recorda molt a aquell altre personatge torturat pels seus crims, el Macbeth, d'un altre gran dramaturg, William Shakespeare. Hi ha una escena en la qual al rei Macbeth, durant un àpat amb tots els membres de la seva cort, comença a tenir deliris i visions producte de la seva mala consciència de criminal. En Marçal també començarà a delirar a causa dels efectes de l'alcohol i acabarà delatant-se ell mateix en una escena final memorable. Si teniu oportunitat, llegiu el Macbeth de Shakespeare i també El cor delator de Poe, dos històries que il·lustren aquella màxima que diu "tal fas, tal trobaràs".

Escena 10

Fets fora els convidats, la Maria Rosa i el Marçal, borratxo, resten sols.

4. Explica de quina manera la Maria Rosa li arrenca la veritat al Marçal.

Un dels moments culminants d'aquesta escena és quan la luxúria del Marçal i l'odi de la Maria Rosa assoleixen el grau més alt d'intensitat i s'enfronten l'un a l'altre. És un moment de clímax brutal.

5. Assenya-la aquest moment concret tot copiant-ne el breu fragment.

Escena 11

Final tràgic i teló.

Àngel Guimerà, "Maria Rosa". Lectura (11)

2009-02-27T09:55:00.000-08:00

Acte 3 (escenes 4, 5 i 6)

Escena 4

Veiem ja al començament un Marçal orgullós, vanitós i, d'altra banda, un Badori que se li sotmet, empetitit al seu costat i que li rendeix el màxim respecte. El conformisme del Badori es manifesta en frases com aquesta: "Ella t'ha volgut a tu? (referint-se al Marçal) Doncs llestos." En el fons en Badori se sent, com és natural, ferit i derrotat, però ho dissimula molt bé.

Fixeu-vos en com n'arriba de ser, de traïdor, el Marçal, que es permet ara el luxe d'enorgullir-se de la seva "conquesta" i de comportar-se amb odiosa supèrbia davant els seus companys, quan en realitat té les mans tacades de sang, de la sang del que, diu, era el seu millor amic. Està fet un bona peça, aquest Marçal!

Però els companys sembla que se'n malfien i li fan preguntes i observacions amb una certa intenció.

1. En aquesta escena el Marçal es mostra segur d'ell mateix i desafiant. Hi ha un moment, però, que aquesta solidesa de caràcter trontolla, un moment en què la seva aparent autoritat comença a esquerdar-se, un moment, en definitiva, de feblesa. Assenyala'l.

2. Àngel Guimerà, un mestre de la representació escènica, fa parlar el Marçal en un doble llenguatge ple de connotacions eròtiques. Assenyala-ho.

Escena 5

Com aquell famós conte d'Edgar Allan Poe, "El cor delator", a mesura que el Marçal es creix i agafa confiança es va delatant ell sol sense voler-ho.

1. Assenyala el fragment en què les primeres desconfiances es fan explícites.

2. Fixeu-vos en aquestes paraules de la Maria Rosa:

"... m'ha semblat que l'Andreu era al meu davant reptant-me de mala dona! I he arrencat a córrer fugint d'aquella casa i d'ell, que em perseguia!"

No trobeu que és com si el seu inconscient li estigués parlant, donant senyals...?, com si l'esperit de l'Andreu desitgés venjar-se del Marçal? La Maria Rosa té intuïcions que no acaba d'entendre encara i que es manifesten en forma de records i d'imatges.

Només el Marçal (i nosaltres/el públic!) pot entendre de què es pot arribar a sentir culpable la Maria Rosa. Hi ha una mena de força sobrenatural (l'esperit traït del Marçal, potser?) que neguiteja la Maria Rosa.

Què opineu?

3. Davant de l'estat nerviós de la Maria Rosa, ¿com reacciona en Marçal? Exemplifica-ho.

4. ¿Creus que la Maria Rosa s'estima al Marçal? Què diu exactament ella? ¿Creus que l'importa al Marçal els sentiments de la Maria Rosa? Comenta-ho i posa-hi l'exemple més adequat.

5. Darrera d'aquestes paraules del Marçal, ¿què creus que s'hi amaga?:

"Per arribar fins a tu he passat per sobre de tot, de tot! No em perdones tu tot lo que he fet perquè fossis la meva dona?..."

6. I, finalment, ¿de quina manera s'evidencia el pes social de l'església en aquesta escena?

Escena 6

El record de l'Andreu continua ben present. Ara, aquesta mena de presència incorpòria, es manifesta en un objecte que atrau irresistiblement l'atenció de la pobra Maria Rosa, que al capdavall es casa a contracor.

1. ¿De quin objecte estem parlant? ¿Quins sentiments desperta aquesta troballa (casual?) en la Maria Rosa?

Àngel Guimerà, "Maria Rosa". Lectura (10)

2009-02-26T00:59:00.000-08:00

Acte 3 (escenes 1, 2 i 3)

Escena 1

Ja han cobrat, finalment, i ho celebren comptant els diners. Han acabat la carretera i els queda una mica de nostàlgia. La Maria Rosa i en Marçal es casen i la Tomasa està atrafegada preparant l'apat del casament.

Escena 2

És una escena curtíssima i comenten (el Quirze, el Gepa, el Calau...) coses de la feina i de l'imminent casament.

Escena 3

Tothom està content i es respira un ambient de celebració. Fins i tot en Badori, abans enamorat de la Maria Rosa i principal rival del Marçal, accepta la situació i es mostra content, festiu i sense recança: "Jo el que vull és que siguin ben feliços; que ja ho sap en Marçal, que no li tinc cap malícia."

Consideracions sobre el conflicte amorós de la Maria Rosa

El final de l'acte 2 acaba de manera accidentada i conflictiva. En Marçal que entra amb enganys a casa de la Maria Rosa, aquesta que se li declara apassionadament, en Marçal que aprofita un aparent moment de flaquesa de la Maria Rosa per comprometre-la davant de tothom per tal d'acabar casant-s'hi.

És cert que la Maria Rosa ens sembla vacil.lant i insegura en els seus sentiments, de vegades fins i tot desconcertant, però potser podem fer un esforç per mirar d'entendre-la. Pensem que la Maria Rosa perd el seu home estant-ne tots dos perdudament enamorats i el perd de forma sobtada, per unes causes fosques i incertes, i, sobretot, sense possibilitat d'acomiadar-se'n o de comunicar-s'hi. Per tant, és lògic que la nostra protagonista no acabi d'assimilar la mort del seu home i que li romangui fidel fins al derrer moment.

D'altra banda, la necessitat d'estimar i sentir-se estimada fa que una part d'ella mateixa s'inclini vers el Marçal que, no ho oblidem, figura com el millor amic que va tenir l'Andreu. En Maria Rosa podem trobar dos tipus d'amor: l'espiritual (el que sent pel seu marit mort) i el sentimental (l'afecte que pot arribar a sentir pel Marçal i la necessitat ben humana de sentir-se consolada i acompanyada).

Poden haver-hi més raons que justifiquin el casori, com per exemple la pressió del grup. Com diu la Tomasa:

"Saps qui ha xerrat? Doncs tothom, ha xerrat! I encara et diré que si no hagués sigut tot aquest bum-bum, la Maria Rosa no s'hi casa aquest vespre." (Escena 1, acte 2)

D'altra banda, també és possible que Àngel Guimerà es vegi obligat a forçar la trama (el curs dels esdevenimentts no sempre segueix una lògica previsible) per arribar al casament de la Maria Rosa amb en Marçal i, a partir d'aquí, resoldre el conflicte o finalitzar l'obra amb un desenllaç que es preveu emocionant.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (9)

2009-02-23T10:14:00.000-08:00

Escenes 14 i 15 (final acte 2)

Escena 14

En Marçal fingeix estar ferit per entrar a casa de la Maria Rosa. Aquesta, sensibilitzada, fa una cosa que ens deixa -en la meva opinió- desconcertats: li diu al Marçal que l'estima:

"Sí, jo t'estimo! Que estic fora de mi! Que t'estimo com si mai hagués estimat a cap home!"

Però en la Maria Rosa el record de l'Andreu està arrelat amb tanta força que impedeix que s'entregui al Marçal i això, aquestes dues forces oposades i irreconciliables, li causen un enorme conflicte intern i la fan patir cosa de no dir.

El joc de sentiments confrontats és tumultuós i desfermat en aquesta escena. La Maria Rosa arriba a acusar el Marçal d'assassí, sense conèixer encara que, efectivament, l'assassí de l'Andreu és el mateix Marçal.

1. D'aquesta escena només se't demana que ressaltis l'aspecte que més et cridi l'atenció.

Escena 15 (final acte 2)

Els personatges més propers a la Maria Rosa acudeixen alarmats perquè han sentit la veu del Marçal. Aquest es mostra desafiant i proclama que la Maria Rosa l'estima, tot i que aquesta ho nega...

El triomfador de l'escena esdevé finalment el Marçal. Tots l'acaben aplaudint.

1. No trobeu estranya la reacció del Quirze, germà de la Maria Rosa? Penseu-hi i proposeu un altre curs dels esdeveniments o una altra reacció del Quirze que resulti potser més versemblant.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (8)

2009-02-19T01:04:00.000-08:00

Escenes 10 a 13

Escena 10

1. En Badori s'atreveix a provocar en Marçal. De quina manera ho fa? Explica-ho i copia el fragment.

2. En Marçal, a més de possessiu, es comporta de forma autoritària. Exemplifica-ho.

3. Aquesta escena reprodueix una situació de tensió creixent entre en Badori i en Marçal que desemboca en...?

Escena 11

1. En un moment de tensió màxima entre la Maria Rosa i en Marçal, l'acció apunta clarament una resolució del conflicte tràgica, tot i que encara indefinida per tal de mantenir la incertesa i el suspens. Reprodueix-ne el fragment.

Escena 12

1. Què sembla que li amagui la Maria Rosa al Marçal...?

Escena 13

Monòleg curt de la Maria Rosa.

1. De què se sent culpable la Maria Rosa? Creus que té raons per sentir-s'hi? Justifica la resposta.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (7)

2009-02-19T00:30:00.000-08:00

L'escena 6 s'inicia amb un monòleg d'en Marçal. No paeix la negativa de la Maria Rosa i, a més, li té una ràbia irreprimible al Badori que s'acosta a la Maria Rosa "rialler, sense corcor aquí dindre".

1. En Marçal té remordiments. Copia el fragment que ho il·lustra.

2. Hi ha més d'un motiu per pensar que en Marçal és una persona possessiva i, fins i tot, violenta. Copia el fragment on aquest aspecte es manifesta amb especial virulència.

Escena VII. La Maria Rosa decideix finalment marxar del poble.

1. En Quirze, el germà de la Maria Rosa, assenyala que hi ha un punt en comú entre la Maria Rosa i la seva mare. A què es refereix? Copia'n el fragment. Potser això ens dóna pistes per entendre millor com es desenvoluparà la trama.

Escena VIII. Trobem una Maria Rosa eufòrica, alliberada, "com si em vegés curada d'una malaltia", fent la maleta per començar de nou i, sobretot, fugir d'en Marçal a qui no vol veure mai més.

Escena IX. Escena de transició. S'explicita l'odi que en Marçal li té al Badori: "Me té una malícia que em mataria, creu-me", diu en Badori, anticipant fets imminents.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (6)

2009-02-17T12:05:00.000-08:00

Acte 2

Escenes 1 a 5

Tot i que han passat quinze mesos de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa li segueix fidel: no vol renunciar per res del món al seu amor per l'Andreu. D'altra banda la Maria Rosa és un niu de contradiccions: estranyament no pot treure's del cap la possibilitat de casar-se amb en Marçal, el seu principal pretendent. Però aquest pensament que no pot evitar li provoca repulsió i rebuig visceral. Per això se'n vol anar lluny i començar una nova vida.

Escena 3. En Badori també empaita la Maria Rosa, però que no li faci cas no l'amoïna més del compte.

Els treballadors es reuneixen per discutir de quina manera reclamaran les quinzenes endarrerides. Resolen fer-ho mitjançant una carta de reclamació. La Maria Rosa, única treballadora alfabetitzada, serà l'encarregada d'escriure-la.

Escena 4. Quan es l'hora de redactar la carta, en Marçal se les enginya per quedar-se sol amb la Maria Rosa. És a l'escena 5 on en Marçal se li declara amb exigències. El rebuig de la Maria Rosa és immediat. Amb tot, hi ha alguna cosa que fa que se senti atreta pel Marçal i això fa que se senti culpable.

1. Podríeu explicar o justificar d'alguna manera els contradictoris sentiments de la Maria Rosa?

2. Podríeu justificar el comportament d'en Marçal? Deixant de banda que no ha jugat net... Creieu que l'amor ho justifica tot? Potser l'amor té un punt d'irracionalitat i de bogeria que es fa difícil de controlar? Com veieu el comportament d'en Marçal especialment a l'escena 5?

3. I, com sempre, no oblideu de trobar algun aspecte a comentar, algun detall a ressaltar de cada escena per insignificant que sembli.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (5)

2009-02-13T00:31:00.000-08:00

Escenes 13 i 14 (final de l'acte I)

Escena 13

Discuteixen qui llegirà la carta. Tenen por de fer-la llegir a la Maria Rosa, l'única que "sap de lletra", pel cas que la carta portés males notícies de l'Andreu. En Marçal està visiblement inquiet, més encara que els altres.

Escena 14

La Maria Rosa s'assabenta de la fatal notícia. Tots queden commoguts al voltant d'una Maria Rosa destrossada i sense esperança ja.

Se sent soroll de diners: el capatàs ha començat per fi a repartir la quinzena. La multitud surt d'escena per rebre la paga.

Maria Rosa plora desconsolada mentre s'abaixa el teló del primer acte.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (4)

2009-02-12T00:12:00.000-08:00

Escenes 10, 11 i 12

Escena 10

La Maria Rosa explica al Badori, tota divertida, com va conèixer l'Andreu. Records entranyables que es trenquen de cop quan s'adona de la crua realitat present. És una escena on el caràcter rialler, juganer i extrovertit de la Maria Rosa queda ben palès. El llenguatge de la Maria Rosa, aquí ho veiem esplèndidament, és desimbolt i viu, ple de modismes i girs col·loquials que avui costa de sentir en la parla del carrer, especialment als nuclis urbans. Es tracta sens dubte d'un llenguatge ric, encara que estigui esquitxat de castellanismes (ditxaratxero, guapàs, assessino...), que a la nostra edició estan marcats en cursiva.

1. La Maria Rosa fa referència a la verema, però... què és la verema?

Escena 11

Fan els preparatius a corre-cuita per anar a treballar "a la muntanya". Continua la incertesa pel pagament de la quinzena.

1. D'aquesta escena, ¿què podem deduir de la relació entre el capatàs i els treballadors?

Escena 12

1. Arriba una carta. Tots els treballadors es concentren al voltant del Quirze que s'esforça per obrir-la, però sembla que no se'n surt... La carta passa de mà en mà, però no acaba de ser llegida, creix l'expectació... ¿Què en podem deduir sobre la formació dels treballadors?

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (3)

2009-02-11T11:17:00.000-08:00

Escenes 7, 8 i 9

Escena 7

Monòleg d'en Marçal. Es declara perdudament enamorat de la Maria Rosa. Mira de dissimular-ho, però li costa i pateix. Sap que la Maria Rosa només pensa en el seu home, que és a la presó de Ceuta acusat d'haver matat el capatàs. Ara sabem que és pres de forma injusta: el Marçal es confessa com a l'únic culpable de la mort del capatàs, tot i carregar-li les culpes a l'Andreu. Ho fa per amor, potser? La veritat és que el Marçal no només ha matat el capatàs a sang calenta, sinó que amb tota la premeditació ha deixat el ganivet ensangonat per sota la porta de la casa de la Maria Rosa i de l'Andreu, perquè tota la culpa caigués sobre el "seu millor amic". Però ara el Marçal només pensa en fer-se seva la Maria Rosa.

Escena 8

Graciós diàleg entre Badori i Calau, que estalvia sense presses per poder "triar dona". Potser en Calau també voldrà casar-se amb la Maria Rosa...?

Escena 9

Escena molt breu, de transició. Intervenen Calau, Badori i Gepa.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (2)

2009-02-10T00:01:00.000-08:00

Escenes 4, 5 i 6

Continuem fent sistemàticament el resum (breu) de totes les escenes i assenyalant aspectes que mereixin una atenció especial. Al mateix temps, responeu també aquestes qüestions:

Escena 4

1. Amb quins arguments Maria Rosa defensa la innocència del seu marit Andreu?

2. Destaca el moment de l'escena que et resulti més dramàtic i comenta'l.

3. Per què totes les sospites recauen sobre l'Andreu? Creus que va ser efectivament ell l'assassí del capatàs?

4. Al final de l'escena hi ha una anticipació dels fets, com un avançament d'esdeveniments futurs. Indica-ho i comenta-ho.

Escena 5

1. Quin personatge apareix en aquesta escena i quina és la seva funció?

Escena 6

1. En aquesta escena assistim al diàleg entre la Maria Rosa i en Marçal. En Marçal és un dels amics més propers de l'Andreu. Quina actitud adopta l'Andreu davant la desesperació de la Maria Rosa?

2. Trobes que hi ha alguna cosa (actitud, comportament, paraules...) en l'Andreu que ens doni a entendre que potser sent "alguna cosa més" per la Maria Rosa. Assenyala-ho i comenta-ho.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa". Lectura (1)

2009-02-09T03:24:00.000-08:00

Comencem la lectura d'aquesta obra del gran Àngel Guimerà.

Procedirem de manera sistemàtica abordant cada escena d'acord amb el pla següent:

1. Escenari i marc temporal

2. Personatges que hi intervenen i caracterització

3. Resum (breu)

4. Aspectes a destacar. Aspectes que, lliurement, us cridin l'atenció de la trama, de la relació entre personatges, del tractament que l'autor fa dels continguts de l'obra, etc. En aquest punt el professor podrà proposar temes que resultin interessants per copsar el sentit complet de l'obra.

Àngel Guimerà. "Maria Rosa" (1)

2009-01-25T07:01:00.000-08:00

La Maria Rosa és una noia del proletariat que viu amb una gran amargor perquè han detingut el seu marit, l'Andreu, per l'assassinat del capatàs. Aprofitant l'absència de l'Andreu, en Marçal malda per guanyar-se la Maria Rosa. Es tracta de la història d'un triangle amorós, de rivalitats amoroses a l'entorn de la dona, que desemboca en tragèdia. La trama, ja ho veureu, ens reserva no poques sorpreses.

En Marçal expressa aquest desig eròtic tan present en l'obra:

“Marçal: [...] Jo me la mirava ficant-me per un brut d'esbarzers i de gatoses: me punxava tot jo; però hi era a propet! I ella al torrent, arremengada de braços, agafava la meva brusa, la meva samarreta...tot; i ho rebregava, i rebregat ho ficava a l'aigua que corria, i ho tornava a treure posant-hi el sabó, cobrint-ho amanyagant-ho, sense adonar-se'n, com si fes postures. I jo, què bèstia, eh? Hi gosava com si fos dintre.”

Però la història no només se centra en el tema amorós, també hi ha un fort component sociològic. Com a obra realista amb elements naturalistes, trobem els conflictes socials de l'època, com la lluita de classes entre treballadors i patró o les precàries condicions laborals. L'analfabetisme és un altre gran problema de l'època, que afecta la població obrera.

L'obra és interessant també com a document dels costums socials d'una època: les formes de lleure, la verema, el festeig, etc.

Un altre tema sobre el qual ens haurem de fixar és el de la situació de desigualtat de la dona envers l'home. Per exemple, una dona està obligada a casar-se per no ser considerada com un ésser incomplet. Amb tot, la Maria Rosa és una dona forta i amb un caràcter prou independent.

Àngel Guimerà. Biografia i obra

2009-01-24T13:26:00.000-08:00

Àngel Guimerà és una de les figures cabdals del teatre català del XIX. Les seves obres barregen elements romàntics, realistes i naturalistes (Naturalisme francès).

Víctor Hugo és l'ascendent romàntic de més pes en l'obra de Guimerà, d'ell va adoptar la tendència a l'universalisme (els grans temes que han afectat de sempre la Humanitat).

BIOGRAFIA

Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família s'instal·la al Vendrell quan el fill era petit.

A finals dels anys 60, Guimerà era un intel·lectual molt actiu, escrivia poesia i publicava en la premsa catalanista. L'any 1871 és un dels fundadors del diari La Renaixença, posteriorment en fou director, i destacà pel caràcter encès dels seus articles.

El 1877 obté tres premis als Jocs Florals (certamen literari de gran prestigi), fet que el col·loca, juntament amb Verdaguer, en un lloc de privilegi entre els escriptors de l'època.

Guimerà va recórrer les terres catalanes i prengué consciència del sistema caciquista que la política del moment no combatia. Per això va prendre una postura activa socialment.

PRODUCCIÓ LITERÀRIA

Característiques principals: fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació de seu ideal de catalanitat.

Els arguments de les seves obres solen ser lineals i els personatges tendeixen a l'arquetip, és a dir, no adquireixen massa complexitat psicològica.

Lingüísticament proposa un model de llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.

Primera etapa (1879-1890). Consta de sis tragèdies romàntiques, escrites en vers i amb personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals.

D'aquesta època és Mar i cel.

Segona etapa (1890-1900). Els drames realistes. Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.

D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria Rosa. Maria Rosa presenta una trama protagonitzada per la muller d'un obrer acusat d'homicidi que és empresonat i...

Guimerà va ser un escriptor i dramaturg amb una forta repercussió social i amb un enorme èxit popular, una de les figures més emblemàtiques del catalanisme militant. Va ser candidat al Nobel de literatura el 1913. No l'aconseguí, però no es pot negar la repercussió internacional que va assolir. La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües occidentals i se'l contempla com un dramaturg universal. Podem dir que va ser l'autor més important del teatre, no sols a Catalunya sinó a tota la Península, en el seu temps.

Bibliografia

Fàbregas, X. (1984), "Teatre del segle XIX", dins Història de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, vol. 1.

ACTIVITATS

1. (Internet). Explica breument els moviments literaris del Romanticisme, Realisme i Naturalisme. Penseu que només tenint clars els conceptes a l'entorn de la vida i de la naturalesa humana que proposen aquests moviments podrem entendre i analitzar amb encert l'obra del nostre autor i en concret Maria Rosa.

2. Quin és el sistema econòmic que acaba triomfant al segle XIX?

3. Explica què entens per capitalisme, sense haver-ho de consultar enlloc.

4. Fes una llista de paraules que evoquin la idea de romanticisme.

5. Què és la Renaixença i quin és el seu principal objectiu cultural?

6. Quines dues línies temàtiques fonamentals segueix el teatre del XIX?

7. Data i lloc de naixement d'Àngel Guimerà?

8. Segur que has llegit alguna obra de l'autor. Comenta-la breument i digues què t'ha semblat.

9. De quin diari va arribar a ser director Guimerà?

10. Per quina problemàtica social Guimerà se sentia especialment sensibilitzat?

11. Esmenta els principals trets definidors de la seva obra.

Àngel Guimerà. El teatre al s. XIX

2009-01-24T08:25:00.000-08:00

Tercera lectura del curs, una altra obra de teatre, aquesta vegada teatre de caire romàntico-realista del segle XIX: Maria Rosa, d'Àngel Guimerà.

INTRODUCCIÓ

CONTEXT HISTÒRIC

El segle XIX s'inicia sota l'influx de les revolucions burgeses: Revolució Industrial i Revolució Francesa. La burgesia pren le regnes del poder i suplanta l'aristocràcia, el capitalisme s'implanta com a sistema econòmic de la vella Europa.

El corrent artístic que acompanya aquests canvis socioeconòmics és el Romanticisme, moviment antiracionalista, que exalta els sentiments i la imaginació sobre la raó, l'ordre i el seny. Llibertat i individualitat seran valors definidors del Romanticisme.

El Romanticisme britànic i europeu propiciarà el naixement de la Renaixença en terres catalanes. La Renaixença és el moviment cultural que restableix la cultura catalana després de tres segles d'abandonament dels usos cultes de la llengua. La Renaixença reivindicarà la consciència nacionalista i té com a principal objectiu la recuperació dels signes identitaris catalans.

EL TEATRE ROMÀNTIC

En el teatre de tipus romàntic trobem uns herois que no obeeixen cap llei que no sigui la de llurs passions. Un dels grans dramaturgs del teatre romàntic és Víctor Hugo.

Il·lustració: Víctor Hugo

A Catalunya, a principis del XIX, es dóna una gran activitat escènica i es representen moltes obres. El teatre, el drama i la comèdia, té una molt bona acollida entre les classes populars.

EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

Des de mitjans del XIX el teatre català comença a prendre volada i esdevé una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. Entre 1850 i 1870 s'inauguren nombrosos teatres a Catalunya com l'Olimpi, l'Odeon o el Romea. L'afició al teatre i el públic anaven en augment i es pot parlar del teatre com d'un gènere de gran influència social, tant des del vessant lúdic com polític o d'idees.

Pel que fa a les tendències, el teatre del XIX estarà marcat per dues línies temàtiques i estilístiques:

- la línia popular i còmica

- la línia culta (drames històrico-romàntics)

Il·lustració: Frederic Soler va ser un dels grans dramaturgs catalans del XIX, juntament amb Àngel Guimerà

Per saber-ne més: Renaixença i teatre vuitcentista / Àngel Guimerà

Joan Oliver, "Allò que tal vegada...". Exercici de comparació (3)

2009-01-13T08:52:00.000-08:00

Van Gogh, "Bíblia oberta",1885.

Caïm mata el seu germà Abel.

Què hi diu la Bíblia? Per quins motius Caïm consuma el fraticidi segons les Sagrades escriptures? Pots consultar-ho > aquí.

I què hi diu la versió de Joan Oliver en Allò que tal vegada s'esdevingué? Explica quines són les circumstàncies que impulsen Caïm a matar el seu germà Abel.

Veuràs, de nou, que la Bíblia hi diu ben poca cosa i les raons profundes i complexes que mouen els personatges a actuar d'una manera o altra són força obscures de vegades. Per la seva banda, Oliver, en la seva fàbula, fa una recreació del mite bíblic i hi aboca tot un doll d'imaginació i d'humor per, al capdavall, donar un nou sentit a la Bíblia i als seus mites. No cal dir que la Bíblia és un llibre fonamental per entendre la nostra civilització occidental, la seva moral i el seu codi ètic.

Joan Oliver, "Allò que tal vegada..." + ACTIVITATS

2009-01-07T08:17:00.000-08:00

Tot i que encara no hem acabat la lectura del llibre, ja podem començar a treballar els aspectes de l'obra que aquí us proposo.

1. Cerca a la Viquièdia ( http://ca.wikipedia.org ) "Grup de Sabadell" i respon les qüestions següents:

Quan i on es va fundar?

Amb quins objectius?

Qui formava aquesta colla?

Quines accions van dur a terme?

Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

2. Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comedia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.

3. Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.

4. Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.

5. Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

6. En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

7. Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

8. Dibuixeu els personatges de l'obra tal com us els imagineu, escanegeu els dibuixos i pengeu-los al vostre blog. Podeu acompanyar cada personatge amb una frase representativa que hagi dit a l'obra.

9. Feu una valoració final d'Allò que tal vegada s'esdevingué.

10. Els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra. El que hauràs de fer ara és: elaborar un recull d'expressions o frases fetes pròpies del registre col·loquial, d'exclamacions i d'insults presenta a l'obra, tot indicant en boca de quin personatge han estat posades.

Us pot ser útil consultar l'entrada Allò que tal vegada s'esdevingué a la > Viquipèdia.

Finalment, també us recomano que llegiu aquesta auca dedicada a Joan Oliver.

Premis/concursos literaris

2008-12-30T04:10:00.000-08:00

Il.lustrció: "Habitación de un escritor con ordenador", de Luís Rejano.

Benvolguts alumnes,

A petició d'alguns de vosaltres, us passo informació sobre tots els premis literaris que es convoquen a Catalunya. Us animo perquè hi participeu i us desitjo una bona entrada d'any.

Tots els premis literaris en català

Base de dades del Departament de Cultura de la Generalitat amb informació actualitzada sobre tots els premis literaris que es convoquen actualment en català, amb cerques possibles per noms, modalitat, entitat convocant i localitat.

Vincle: http://cultura.gencat.net/prelit/index.asp

Joan Oliver, "Allò que tal vegada...". Exercici de comparació (2)

2008-12-15T01:07:00.000-08:00

Imatge de Prometeu, robant el foc (=poder, saviesa...) dels déus per oferir-lo als homes.

ACTIVITATS

1. Llegeix atentament la narració d'Adam sobre la seva expulsió i la d'Eva del jardí de l'Edèn. Compara-ho amb la que apareix a la Bíblia (Capítols 2 i 3 del Gènesi).

2. Fixeu-vos en el contingut i en la forma. Pel que fa al contingut, ¿quines semblances/correspondències hi trobeu? Pel que fa a la forma, quines característiques estilístiques (lingüístiques) diferencien una versió de l'altra?

3. Per quina raó Eva convida Adam a menjar de la fruita prohibida? Què hi diu Jahvè en tot això? I el diable?, amb quines raons incita a Eva a transgredir la voluntat de Déu?

4. Busca un parell d'imatges de Prometeu. Explica el mite i la seva significació per a la Humanitat. Quina lliçó se'n pot treure d'aquest mite? Té relació Prometeu amb Eva? Explica-ho.

5. Quin és el càstig d'Eva? Quin és el càstig de Prometeu? Per què són castigats per Déu o els déus?

Joan Oliver, "Allò que tal vegada...". Exercici de comparació (1)

2008-12-11T00:29:00.000-08:00

Ja hem començat a llegir l'obra. Hem vist que es tracta d'una adaptació en clau d'humor -i amb una bona dosi d'ironia que anirem descobrint conforme avancem en la lectura- dels episodis bíblics que expliquen l'origen de la Humanitat o el Gènesi. Joan Oliver transforma i de vegades capgira la narració bíblica per tal de construir una obra original.

Abans de comparar la narració bíblica amb la d'Oliver us vull proposar un exercici preliminar que consisteix a comparar dos elements en principi vulgars i sense massa aspectes a comentar, però que si ens hi fixem i hi apliquem una mirada analítica donen molt de si.

Trieu una de les dues propostes:

a) Compareu l'ordinador que teniu al davant amb les finestres d'aquesta aula.

b) Compareu el nostre institut amb una ciutat com la nostra, Badalona.

Per fer la comparació us haureu de fixar en les semblances i diferències i fer-ho d'una manera metòdica i ordenada. Comenceu pels aspectes més generals i aneu entrant en els detalls progressivament. La comparació que escriureu ha de tenir forma de redacció, per tant, poseu punts i a part, estructureu la informació i exposeu les idees i els detalls de manera clara.

Joan Oliver, Reportatge, "La fam"

2008-12-03T12:25:00.000-08:00

COMENTARI

Veiem, en aquest interessant reportatge que Joan Oliver, com si d'un nou Rusiñol es tractés, destaca de ben jove per la seva rebel·lia i crítica dels valors de la moral burgesa (família patriarcal, catolicisme de missa dominical...). Però el seu inconformisme no era una cosa passatgera de joventut: Oliver no es va donar mai per vençut, ni durant la guerra civil, des de l'exili forçat, ni després de la guerra, durant el franquisme.

Els actors de les seves obres el descriuen, en el reportatge, com una persona "valenta" i "irreductible", que no es doblegava fàcilment. És curiós observar que Oliver va negar-se sempre a implicar-se en política, tot i ser una persona plena d'inquietuds i amb una forta consciència social, és a dir, preocupat pels problemes universals que ens afecten a tots.

A les seves obres de teatre, a Oliver li agrada crear contrastos i confrontar ideologies radicals i irreconciliables.

Joan Oliver, "Allò que tal vegada...". Els personatges en imatges

2008-11-26T11:49:00.000-08:00

Caïn i Abel, el primer fraticidi

Allò que tal vegada s'esdevinguè pren com a motiu argumental els primers capítols del Gènesi de l'Antic Testament (Bíblia). L'autor reescriu el mite bíblic sobre l'origen de la Humanitat per articular una comèdia irònica sobre la família i els valors tradicionals de la societat burgesa.

ACTIVITATS

1. Llegeix-te els primers capítols del Gènesi.

2. Cerca imatges dels personatges bíblics que intervenen en aquesta obra de Joan Oliver: el diable, els àngels, Adam i Eva, Caïm i Abel, Déu o Jahvè. Escriu una breu definició d'aquests personatges i contextualitza'ls dins la història bíblica.

Joan Oliver, "Allò que tal vegada...". Trama, personatges i temes

2008-11-24T23:49:00.000-08:00

TRAMA ARGUMENTAL

La trama argumental gira al voltant de la prohibició, per part de Jahvè (Déu), que els homes entrin al jardí de l'Edèn, després que Adam i Eva han estat foragitats. Caïm, el personatge principal, se sent fortament atret per aquest lloc prohibit...

ELS PERSONATGES

L'obra presenta set personatges, més uns Àngels i una veu en off -la de Jahvè-.

Els personatges estat inspirats en els de l'Antic Testament, el Gènesi, però l'autor els capgira i transforma.

CAÏM: Personatge central. A diferència de la Bíblia, aquí Caïm és un personatge positiu. És desobedient, no accepta impoicions arbitràries i qüestiona tot allò que no comprèn. Discuteix el conformisme dels seus pares i les ordres divines. Té força punts en comú amb l'heroi (artista) modernista.

ABEL: La contrafigura del seu germà Caïm. Feble, envejós, covard, sense imaginació ni cap voluntat de domini. Accepta sense vacil·lar l'autoritat.

ADAM I EVA: Éssers resignats resignats al seu destí. Conformistes...

NARA: Germana de Caïm i Abel. Reprodueix els tòpics femenins més retrògrads. És capritxosa i despreocupada.

EL QUERUB I EL DIABLE: Són personatges d'una gran ambigüitat, paradoxals, contradictoris i paròdics.

JAHVÈ: Directament només surt una vegada, però es fa notar tot al llarg de l'obra amb les seves prohibicions, ordres, amenaces i càstigs. Només Caïm li plantarà cara.

Caïm, doncs, representa la rebel·lió, la lluita per la llibertat i la queixa del paper atorgat a la Humanitat.

TEMES

Tres temes principals: l'autoritarisme (patern i diví), el mite bíblic, la crítica a la família burgesa i als valors de la moral cristiana.

Joan Oliver, "Allò que tal vegada s'esdevingué"

2008-11-23T11:44:00.000-08:00

Una escena de la representació de l'obra.

ACTIVITAT PRELIMINAR

Allò que tal vegada s'esdevingué s'entén com una crítica a la família tradicional i als seus valors. L'activitat preliminar que us proposo és que reflexioneu sobre el concepte de família i sobre quin seria el millor model ("ideal") de família, si és que n'hi ha, des de la perspectiva actual. Per això us indico unes quantes pautes que us poden orientar alhora d'escriure la vostra opinió/redacció. Extensió: un mínim de vint-i-cins línies, dividides en tres paràgrafs.

- De quants membres es composa normalment una família?

- Quina mena de relació creus que ha d'imperar entre tots els membres: pares i fills i resta de parents.

- Quines són les dates o els moments més propicis per a la comunicació familiar.

- Amb qui tens millor relació: ¿amb el pare o amb la mare? Explica-ho.

- Creus que els fills són importants? En quin sentit?

- Quin és per a tu el nombre ideal de fills en un matrimoni?

- Com creus que ha de ser l'educació dels fills des que són petits fins que arriben a l'adolescència.

- Quines són les responsabilitats recíproques dels fills i dels pares?

- A casa vostra hi ha distinció sexual de rols, és a dir, ¿hi ha diferents responsabilitats en funció de si un és home o dona?

- Quina opinió tens de les famílies 1) monoparentals, 2) de parelles homosexuals, 3) de pares separats...

- Creus que és important casar-se per formar una família?

- Per què creus que és important la família, si és que ho és?

- Estàs content amb la teva família o canviaries alguna cosa? Què canviaries si poguessis?

- Hi ha alguna cosa que tinguis prohibida dins la família? Hi estàs d'acord o no? Explica-ho.

- Et veus en el futur, casat, amb fills, amb hipoteca, amb càrregues i obigacions...? ;-)

- Etc.

Joan Oliver (1899-1986)

2008-11-20T01:22:00.000-08:00

Article recomanat: Joan Oliver, per Josep Maria Ripoll

Quatre coses sobre l'autor abans d'emprendre la lectura

(Del pròleg de Pilar Puimedon a Allò que tal vegada s'esdevingué, Ed. Proa, Barcelona, 2008.)

Joan Oliver és conegut amb el nom de Pere Quart quan escriu poesia.

Neix a Sabadell, el 29 de novembre de 1899. Era el quart fill d'una família de l'alta burgesia de la ciutat. Cursà la carrera de dret, però el seu interès per les lletres el portà ben aviat a col·laborar al Diari de Sabadell.

Les seves primeres incursions literàries ja deixen veure un Joan Oliver crític amb la moral i els costums de la classe burgesa, classe a la qual curiosament pertanyia.

Al llarg dels anys 20 i 30 publica narracions, estrena obres de teatre i se submergeix també en la creació poètica amb el pseudònim de Pere Quart. Es manté molt actiu fins i tot un cop esclatada la Guerra Civil, quan publica precisament l'obra que ens ocuparà: Allò que tal vegada s'esdevingué.

El resultat de la Guerra Civil l'obligà a exiliar-se a Santiago de Xile. L'any 1948 torna de l'exili i és empresonat dos mesos i mig. Oliver es troba amb una societat desfeta, sense llibertats i amb un món ultraconservador, presidit per tot allò que ell havia rebutjat. Fins al 1960 es dedica sobretot a la traducció d'obres clàssiques. A partir de 1960, la situació política és menys angoixant i l'autor entra en contacte amb les noves generacions universitàries i d'intel·lectuals. Oliver recupera un cert optimisme i l'humor en les seves obres.

EL TEATRE DE JOAN OLIVER

El teatre català contemporani es veu greument afectat per la Guerra Civil i la postguerra: la prohibició de representar en català i la censura ho posen molt difícil als autors i al públic, lògicament. Però, ja que no pot dur a terme una activitat normal, Joan Oliver s'esforça a traduir al català obres de dramaturgs clàssics com Molière, Shaw, Beckett, Brecht, Txèkhov, etc.

La primera etapa de la producció teatral d'Oliver és la que ara ens interessa i va de l'any 1928 al 36 (any de la Guerra). Les seves obres es classifiquen dins la "comèdia burgesa" (obres perfectament estructurades en plantejament, nus i desenllaç) i tenen un to crític envers la societat. Els personatges són esquemàtics, estereotips negatius de tot allò que l'autor vol criticar. La crítica, la ironia, la paròdia són les seves principals armes.

Pel que fa al llenguatge, Oliver tria un registre col·loquial i un to familiar però sempre correcte, amb estructures sintàctiques conversacionals, per tal de conferir el major realisme i força als seus personatges.

En el pròxim post presentarem l'obra que llegirem a classe: Allò que tal vegada s'esdevingué.

ACTIVITATS

1. Amb quin sobrenom es coneix Joan Oliver com a autor de poesia?

2. En quin any va néixer?

3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?

4. On va començar a publicar?

5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?

6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?

7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe social?

8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?

Solitud, cap. final, La davallada

2008-11-13T00:35:00.000-08:00

Il·lustració: una dona albirant l'horitzó. Per a la Mila, la llibertat tindrà un preu.

Profundament afectada per la violació de què ha estat víctima per part de l'Ànima, la Mila passa la nit a la intempèrie, "asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora". No té cap ganes de tornar a entrar a l'ermita. La Mila, que ja sap que el seu marit no tornarà abans que despunti el dia, l'espera.

A hores d'ara, la seva desil·lusió amb en Matias ja és completa i irreparable. Mentre ella era atacada brutalment, en Matias era al poble entregat al joc i malversant els diners de la casa.

En Matias apareix per la fosca "capbaix i rumiant-ne alguna", buscant com sempre alguna excusa. Quan es troben tots dos cara a cara, la Mila li explica tot fil per randa. "En el rostre d'en Matias s'hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda". Es queda sense paraules, però no manifesta un pèl d'indignació, ràbia o sentiment de venjança.

Definitivament la Mila pren el determini d'abandonar-ho tot i començar una nova (i incerta) vida, ben lluny, "tan lluny d'aquí com puga". Abans d'anar-se'n, però, li llença al Matias una dura invectiva:

"No probis pas de seguir-me... Te... mataria!"

ACTIVITATS

1. Quins sentiments creus que dominen la Mila quan inicia "la davallada". Explica també l'última frase del capítol en el context de la novel·la.

2. Opinió personal sobre la novel·la. Pots desenvolupar qualsevol tema de reflexió que t'hagi pogut suscitar la lectura d'aquesta obra.

Solitud, capítol 17, La nit aquella

2008-11-09T11:41:00.000-08:00

L'actor Jack Nicholson a The shining, d'Stanley Kubrik, 1980. Existeix una certa similitud amb l'Ànima...

"Pareu-hi ment amb aquest home, ermitana: és la cosa més roïna de la muntanya...", diu el pastor.

ACTIVITATS

1. Al començament del capítol, la Mila retroba un element d'esperança. Concreta-ho i explica-ho.

2. Reprodueix el fragment que et resulti més esgarrifós de l'actuació de l'Ànima en aquest capítol i justifica la teva resposta.

3. Com aconsegueix l'Ànima violar la Mila?

4. D'on treu l'Ànima els diners que ofereix a la Mila per intentar comprar la seva voluntat?

5. En aquest capítol, la Mila comprèn moltes coses i lliga molts caps. Per exemple, ¿per què el pastor no podia enamorar-se o voler la Mila?

6. Quines reflexions fa la Mila sobre la vida?

Solitud, capítols 13 - 16 (breu resum)

2008-11-09T11:02:00.000-08:00

Es pastor abandona, durant l'hivern, l'ermita, deixant sola la Mila, que s'entristeix molt i queda com desconcertada: "I doncs, com ho faré jo ara, aquí, tota sola...?" (p. 253). Al capítol 14 la Mila descobreix la vertadera edat del pastor, 65 anys, i ella li'n feia 40. Queda profundament desil·lusionada i la seva sol·litud, podem dir que toca fons. Ara a la vida no té ningú més que "un vell" (el pastor) i "un negat" (el seu marit).

Al cap. XV la Mila s'assabenta de la mort, aparentment accidental, del pastor Gaietà.

-Sí, s'ha espenyat! El pastor...! S'ha espenyat a les Lloses!

L'ermitana cregué quedar allí de la impressió. Sense pols, sense color als llavis, sense aguant a les cames..."

Solitud, capítols 11 i 12. Mal de muntanya / Vida enrera

2008-11-03T10:10:00.000-08:00

El capítol 11, "Mal de muntanya", se centra en descriure la profunda depressió que arrossega la Mila, ara més accentuada que mai. La Mila no troba consol de cap mena i "no sabia de què plorava". A aquest estat de derrota anímica s'hi afegeixen desgraciats fets recents: "La festa de Sant Ponç havia estat la bancarrota absoluta pel matrimoni. A la pèrdua miserable de tots sos possibles, com si no fos prou, vingueren a ajuntar-se una infinitat de deutes, confessats poc a poc per en Matias: deutes a l'hostal de Murons per les coses emmanllevades, deutes en tavernes i revenderies per begudes i queviures que no havia pagat en l'acte de la compra [...]" La solitud de la protagonista va creixent.

El capítol 12, "Vida enrera", es produeix un "feedback" narratiu i sabem més coses del passat de la Mila, adoptada per uns oncles que l'obliguen a casar-se amb un home que no estima.

Però ara el caràcter de la Mila ha sofert una mena de transformació: d'una banda, s'ha tornat més insensible als maldecaps del dia a dia i contempla la grisor de la seva situació amb distància; de l'altra, comença a descobrir-se a ella mateixa com a persona autònoma, gràcies al mestratge del pastor. El vincle emocional amb el seu marit, encara que només es fonamentés en l'antipatia, s'ha trencat definitivament: "Es sentia lliure i mestressa de si mateixa..." (p. 234).

Els vincles amb el pastor s'enforteixen. La Mila hi xerra llargues estones i li explica tot de coses del seu passat, com si d'una teràpia es tractés. Al seu torn, el pastor li narra "contaies" que fan volar la imaginació de la dona i li fan descobrir nous horitzons de l'esperit.

"Quan el pastor deixava de parlar, la Mila no es recordava ja de son casament amb en Matias ni de cap cabòria consirosa que pogués entelar la placidesa de sa revifalla, i una altra i una altra després -perquè la verbagàlia majestàtica del pastor semblava eterna i incansable com les onades de la mar-, la Mila acabà per perdre de vista sa pròpia vida migradeta i esquifida de modest ésser humà, per entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya." (p. 248) La muntanya, en tota la seva magnífica extensió, pren un caire fantàstic i alliberador a través de les paraules i les històries del pastor.

ACTIVITATS

1. La Mila pregunta al pastor: "¿Com vos ho feu, pastor, per a saber tantes coses?". Què respon el pastor? D'on li vénen les rondalles?

Joan Maragall va escriure "Elogi de la poesia".

2. Víctor Català va mantenir una relació epistolar amb els escriptors que considerava els seus mestres: Narcís Oller i Joan Maragall. Relaciona l'últim paràgraf del pastor (cap. 12) amb el prefaci de Joan Maragall al seu "Elogi de la poesia" (p. 370).

"Solitud", capítol 9, Gatzara

2008-10-26T04:57:00.000-07:00

El triomf de Dionís i uns borratxos, de Velázquez.

Al cap. anterior, tots els pobles del voltant fan un aplec a dalt de l'ermita en honor de la festivitat de Sant Ponç. Seguidament, s'hi organitza un multitudinari tiberi o àpat en un hostal proper, que acabarà convertint-se en un desastre per a l'economia del matrimoni... i provocarà que al capdavall la Mila se senti encara més aïllada del món, més alienada d'una realitat que no encaixa en les seves expectatives ni en els seus valors morals.

Ja vam comentar que el Modernisme planteja diferents dicotomies o realitats confrontades, tals com:

Individu (artista) <-> Societat (poble, massa, multitud)

També vam comentar la inclinació dels escriptors modernistes a descriure el primitivisme de l'entorn rural, que troba en els "drames rurals" de Víctor Català la seva màxima expressió.

En aquest capítol 9, la visió que se'ns dóna del poble, de la multitud, no és pas que diguem gaire optimista, més aviat tot el contrari. La multitud és primitiva, desagradosa i grollera, incívica i desconsiderada. El que havia d'ésser una celebració, l'àpat de la festa de Sant Ponç, acaba com el "rosari de l'aurora", a cops de puny i plantufades i en una desbandada tumultuosa.

Fixeu-vos, al final del capítol, en la innocència i tendresa del Baldiret (el menut li recorda al pastor que han de fer els fanalets que aquest li va prometre, amb les restes de les closques de la cargolada). Aquesta innocència de l'infant contraresta l'animalitat i malícia del món adult. La imatge final de l'ermita en el silenci tranquil de la nit, il·luminada pels encenalls com si fos una mena d'arbre de Nadal, ens transmet un gran lirisme. La poesia té un sentit, encara, per al pastor i per a la Mila.

ACTIVITATS

1. Aquí se't demana que facis el següent: mira de descriure aquesta multitud popular a partir de set o vuit adjectius o conceptes, que hauràs d'exemplificar amb una frase seleccionada.

2. Busca la definició de gatzara al diccionari i dóna'n sinònims.

3. Quina valoració/judici/comentari fa el pastor referint-se a la multitud que envaeix els encontorns de l'ermita.

4. Explica detalladament com acaba la festa (la baralla i consegüent intervenció de la força pública, etc.).

5. Fes una llista d'un mínim de cinc adjectius o expressions referides a la multitud que fa servir la veu narradora.

6. ¿Què és una "saturnal"? ¿Qui és el déu grec Baco i què representa? ¿Qui és Dionís i què representa? Posa també alguna imatge.

7. Busca imatges que mostrin bacanals, saturnals o imatges grotesques o goyesques del poble celebrant alguna festivitat (si és possible), també podeu cercar imatges de borratxos o de "botellones".

8. ¿Què pot passar i quines conseqüències hi pot haver quan la multitud s'abandona als instints?

9. Dóna antònims per als conceptes següents, dins el marc referencial del capítol:

bestialisme >

instints >

grolleria >

primitivisme >

salvatgisme >

descontrol >

multitud >

xivarri >

cridòria >

grotesc >

"Solitud", Capítol 7, Primavera

2008-10-16T06:04:00.000-07:00

Ametller florit: la primavera...

ACTIVITATS

1 - La primavera fa el seu esclat i la Mila se sent plena de vida. És evident que el canvi d'estació (l'escenari exterior) té una influència directa en l'estat anímic (escenari interior) i, fins i tot, en l'aparença física de la Mila. Reprodueix-ne algun fragment que ho exemplifiqui.

2 - Aquest és un dels capítols en què el llenguatge literari de la Víctor Català es manifesta amb tot el seu potencial retòric. És un llenguatge evocador, que no diu les coses directament o de manera explícita, sinó que les suggereix, per això hem de llegir la novel·la "entre línies". Es tracta, ja ho hem pogut veure, d'un estil detallista, que de vegades es recrea en aspectes morbosos (recordem l'episodi de la cargolada o la descripció de l'Ànima) i barroc (descripcions abundants i profusió d'adjectius i comparacions metafòriques).

Dit això, reprodueix algun fragment que et resulti especialment expressiu i que es relacioni directament amb la transformació física ("canvis externs", com diu la mateixa narradora de la novel·la) de la Mila en consonància amb l'esclat de la natura.

Els gatets, l'anyell... són símbols de l'instint maternal en aquest capítol.

3 - Els altres també s'adonen d'aquesta transformació. El pastor i l'Arnau són els primers en fer-ho notar de manera ben clara quan queden admirats per la bellesa que irradia la Mila. Reprodueix els fragments que ho il·lustren.

4 - Reprodueix la descripció en què se'ns apareix la Mila en la plenitud del seu erotisme. Quan se sent observada per l'Ànima, ¿com reacciona ella? Quins sentiments contradictoris l'envaeixen. Per què es planteja d'anar-se a confessar i quins dubtes se li presenten davant la confessió.

5 - En aquest capítol, la Mila parla clar sobre la sexualitat del seu marit. Què en diu exactament?

6 - Mila es troba insatisfeta sexualment en un doble vessant: sensual i maternal. Reprodueix-ne el fragment corresponent.

7 - En aquest capítol, el tema de la maternitat ocupa un lloc important. Explica per què i en quines escenes ho podem veure.

"Solitud", capítol 5, Sumant dies

2008-10-07T12:37:00.000-07:00

ACTIVITATS

1 - Què li demana la Mila a la Marieta? Li condeceix...?

2 - El Matias, ja ho hem vist, és un home bastant insípid i apàtic. Posa'n un exemple que sigui prou el·loqüent d'aquest capítol.

3 - La influència de l'Ànima comença a fer-se notar sobre el Matias. Explica com.

4 - Exactament, ¿quins retrets, plens de ràbia, li fa la Mila? ¿Com reacciona ell?

5 - Per tal que la Mila es distregui i se li passi una mica el malhumor, el Pastor proposa de fer una "cargolada". Reprodueix-ne algun fragment que et cridi l'atenció i explica per què.

6 - L'Ànima és un personatge bestialitzat. Assenyala-ho amb exemples.

7 - ¿Quin animaló és el que l'Ànima porta sempre amb ell?

8 - El pastor torna a advertir la Mila que cal anar amb compte amb l'Ànima. Indica-ho.

9 - ¿De quina manera viu i es guanya la vida l'Ànima?

"Solitud", capítol 3, Claror

2008-10-05T14:10:00.000-07:00

La Mila i el Matias ja s'han instal·lat a l'ermita. Els ha rebut el pastor Gaietà al capítol 2.

En aquest capítol 3, titulat "Claror", la Mila i el pastor es coneixen més i mantenen les primeres converses. El pastor, a més, li fa de guia a la muntanya i la porta a veure alguns indrets. Cap al final del capítol apareixerà el personatge tenebrós de l'Ànima.

ACTIVITATS

1 - Elaboreu un vocabulari d'entre 5 i 10 paraules poc usuals amb la corresponent definició del diccionari.

2 - Elaboreu un breu recull d'expressions dialectals i/o pintoresques del pastor Gaietà.

3 - El pastor comença a exercir un paper de guia muntanyenc i espiritual per a la Mila, aconsellant-la i advertint-la dels perills del món. El pastor sembla tenir bon ull i conèixer bé la Mila. Pregunta: ¿En quina frase el pastor descriu la diferència de caràcter (de "genit", diu) entre la Mila i el seu espòs Matias?

4 - Assenyala aquelles situacions que remeten al sentiment de maternitat de la Mila.

5 - Explica en quines circumstàncies es va donar la mort de la muller del pastor. De quina manera afecta aquesta tràgica pèrdua al pastor?

6 - Quin és el consell que el pastor dóna a la Mila en relació al personatge de l'Ànima?

7 - De quin color predominant percep la Mila el paisatge? Hi trobes relació amb el seu estat anímic? Explica-ho amb exemples.

"Solitud", de Víctor Català (2)

2008-09-28T07:33:00.000-07:00

Recordem que la literatura modernista gira a l'entorn d'una sèrie d'enfrontaments o dualitats, tals com:

- l'individu enfront de la massa,
- l'artista enfront de la societat,
- el progrés enfront de la tradició immobilista,
- la sensibilitat enfront de la indiferència

La literatura ha d'actuar com a revulsiu de la societat adormida.

Aquests conceptes els haurem de tenir tothora presents en la lectura de Solitud, novel·la que registra dualitats entre altres valors morals com:

- espiritualitat/materialisme,
- saviesa/ignorància,
- bellesa/lletjor,
- llum/foscor
- bé/mal
- feminitat/masculinitat
- activitat/passivitat,
- joventut/vellesa,
- individu/massa, etc.

Solitud és la història d'un viatge iniciàtic (viatge en el qual el o la protagonista assolirà algun tipus de coneixement nou i creixerà com a persona) que es desenvolupa en dos plans:

- El viatge interior (l'autorealització personal, la presa de consciència de la Mila com a persona autònoma, lliure i independent).

- El viatge exterior (de la pujada a l'ermita fins a la baixada).

El tema de fons és, doncs, la recerca de la pròpia individualitat i la problemàtica interior d'una dona en conflicte amb el seu entorn social.

PERSONATGES

Personatges prototipus (plans, previsibles): Gaietà (el pastor), l'Ànima i Matias. També la multitud, entesa com a "personatge".

Personatges complexos: Mila és l'únic personatge rodó i complex, amb profunditat psicològica i que evoluciona al llarg de la novel·la a tenor de les vivències i circumstàncies.

Personatges secundaris: Baldieret i Arnau.

Podem dividir els personatges des d'un punt de vista moral:

- El bé (Gaietà i Mila).
- El mal (Matias i Ànima).

Evolutivament la Mila seguirà el mestratge del pastor i el Matias seguirà el mal exemple de l'Ànima.

La relació que s'estableix entre la Mila i la resta de personatges és diversa.

Mila-pastor, relació paternal, espiritual, asexuada.

Mila-Matias, relació tibant que desembocarà en indiferència.

Mila-Baldiret, relació maternal.

Mila-Arnau, relació marcada pel desig prohibit.

Mila-Ànima, relació marcada pel desig pecaminós i la por.

ESTRUCTURA

Introducció. Capítols 1-6.

Desenvolupament. Capítols 7-14 (amb l'ascenció al Cimalt com a clímax).

Desenllaç. Capítols 15-18.

Cada capítol representa una unitat tancada, amb una presentació i una conclusió que manté l'interès per allò que vindrà.

PUNT DE VISTA NARRATIU

Narrador omniscient, que es refereix als personatges en 3a. persona.

Domina el subjectivisme, en el sentit que la realitat és vista a través dels personatges i les seves emocions, especialment a través de la protagonista, la Mila.

LLENGUA

El registre del narrador acostuma a ser culte.

El registre dels personatges, col·loquial, dialectal i, en ocasions, imaginatiu i poètic (Mila i Gaietà).

APORTACIONS DE LA NOVEL·LA

Creació d'un llenguatge que serveix de vehicle per expressar el món femení i els seus conflictes en una societat dominada pels homes. Creació d'un llenguatge que explora la sensualitat i l'inconscient femení, mitjançant imatges, metàfores, comparacions i altres recursos poètics.

S'enceta el tema de les relacions problemàtiques home-dona, que tant de rendiment donarà en escriptores posteriors com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig o Isabel Clara-Simó.

"Solitud", capítol 1, La pujada

2008-09-26T00:53:00.000-07:00

Foto: Panoràmica del massís del Montgrí.

En aquest primer capítol, titulat "La pujada", es descriu l'ascenció, per una erma i esquerpa muntanya, de la Mila i el seu espòs Matias. Es dirigeixen a l'ermita on han d'instal·lar-s'hi i de la qual s'han de fer càrrec.

Segons alguns indicis aquest territori muntanyós està inspirat en el massís del Montgrí, tot i que hi ha molts elements inventats per l'escriptora.

ACTIVITATS

LÈXIC

1. Fes una llista d'entre cinc i deu paraules que et resultin desconegudes i cerca'n la definició al diccionari.

2. Escriu aquelles expressions col·loquials o frases fetes dels personatges que et cridin l'atenció.

ANÀLISI DELS PERSONATGES

3. Escriu una breu caracterització psicològica de la Mila a partir de les situacions que viu en aquest capítol, dels pensaments que li volten pel cap o de les seves reaccions.

4. Coneixem el Matias a través dels ulls de la Mila i de les seves impressions. Reprodueix els fragments on podem trobar pistes o indicis per a una descripció del Matias i comenta'ls.

5. Quina mena de relació personal hi ha entre la Mila i el seu espòs. Reprodueix els fragements que creguis significatius i comenta'ls.

VISIÓ DEL PAISATGE

6. Com és descrit el pla i la muntanya. Contrasta'n les dues visions.

7. Copieu algun fragment d’aquest capítol on es compari la muntanya amb un atribut humà.

8. Copieu un fragment en el qual el "paisatge interior" (sentiments, sensacions...) i l'exterior s'identifiquen.

TEMPORALITAT

9. En quina època de l'any transcorre aquest primer capítol? Com ho sabem?

RECERCA A INTERNET

10. La Mila, referint-se al llarg camí que fan abans no arriben a l'ermita, diu que això és pitjor que el Purgatori. Què és el Purgatori? Busca'n alguna imatge.

11. Què és una ermita i un ermità. Busca i penja al teu blog imatges d'ambdós.

Ruta del Modernisme a Barcelona

2008-09-17T10:32:00.000-07:00

Són moltes les ciutats catalanes on el Modernisme és present en edificis i elements urbans (fanals, rajoles, fonts, etc.), però potser és a Barcelona on es manifesta amb major esplendor.

A les primeries del segle XX la quadrícula que Ildefons Cerdà va idear per a l'Eixample barceloní es va anar poblant d'unes construccions mai vistes. Eren edificacions d'una exuberància inusitada. Personatges com Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Gaudí impulsaven una arquitectura no entesa tant com si fos un ofici, sinó una forma d'art que, com a tal, havia d'innovar i sumar-se al nous corrents de l'època. És així com Barcelona va aconseguir, amb poc temps, un patrimoni modernista excepcional, i va esdevenir una ciutat on els millors monuments són els seus edificis.

A Barcelona es pot seguir una Ruta del Modernisme excepcional, tot passejant per la ciutat i admirant la genialitat d'uns arquitectes que van saber entendre la necessitat de buscar noves formes, més dinàmiques, capaces de compaginar els diferents camps de les arts.

La Ruta del Modernisme de Barcelona és un itinerari per la Barcelona de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, que, juntament amb altres arquitectes van fer de Barcelona la capital mundial del Modernisme. Podreu conèixer impressionants palaus, cases sorprenents, el temple símbol de la ciutat i un immens hospital, i també obres més populars i quotidianes com ara farmàcies, bars, botigues, fanals o bancs, fins a 115 obres que demostren que el Modernisme va arrelar amb força a Barcelona i que encara avui és un art viu i viscut.

Els trenta monuments més recomanats són:

Hidroelèctrica
Museu de Zoologia
Palau Güell
Palau de la Música Catalana
Casa Calvet
MNAC
CaixaForum, Fàbrica Casaramona
Casa Lleó Morera
Casa Amatller
Casa Batlló
Editorial Montaner i Simó, Fundació Antoni Tàpies
Conservatori Municipal de Música
Casa Thomas
Palau Montaner
Casa Milà, la Pedrera
Casa Fuster
Palau del Baró de Quadras
Casa Comalat
Casa Terrades, Casa de les Punxes
Casa Macaya
Casa Planells
Temple Expiatori de la Sagrada Família
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Park Güell
Casa Vicens
Pavellons Güell
Col.legi de las Teresianes
Torre Bellesguard
CosmoCaixa, Museu de la Ciència
Observatori Fabra

Mapa-guia de la Ruta del Modernisme

+ info a rutadelmodernisme.com.

ACTIVITAT

Publiqueu al vostre blog un mínim de deu imatges dels monuments modernistes de la llista de dalt.

Els Quatre Gats

2008-09-16T06:25:00.000-07:00

El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part de la "Renaixença" i els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això es així amb els arquitectes mencionats, però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol (organitzador de les "Festes Modernistes" realitzades a Sitges al final del segle XIX).

Alguns d’aquests artistes -els bohemis del Modernisme- es reunien des de 1897 en el cafè literari "Els quatre gats" instal·lat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer Montsió de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per artistes com Picasso -les seves pintures de les èpoques blava i rosa estan considerades com a modernistes-, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i altres.

ACTIVITAT

Aneu a prendre un cafè als Quatre Gats de Barcelona i demaneu permís per fer fotos del local i els elements decoratius modernistes. Publiqueu les fotos al vostre blog i afegiu-hi algun comentari.

La prosa modernista: els personatges i els novel·listes

2008-09-16T01:24:00.000-07:00

Il·lustració: La figura de l'artista modernista, el pintor Ramon Casas en el seu taller

Els personatges

Expressió dels diversos conflictes personals, interns i socials, els personatges es poden dividir en dos grups: els prototipus, expressió d'una idea prefixada, i les creacions més individualitzades, els personatges més complexos.

-L'artista: definit per una intel·ligència i una sensibilitat que li permeten analitzar la realitat des de la lucidesa (el superhome nietzschià), aquest personatge s'enfronta a la societat en un intent de fer-la reaccionar i avançar. Però tot és debades: els personatges que representen aquesta postura acaben essent anorreats, i demostren la impossibilitat de la humanitat de prosperar. Així, mossèn Llàtzer, el capellà protagonista d'Els sots feréstecs, Gaietà, el pastor de Solitud, i Jordi Fraginals, protagonista de La vida i mort d'en Jordi Fraginals, acaben morint davant la força devastadora del mal, sigui representada per la natura orba i la massa social, per un agent personificat del mal com el personatge de l'Ànima o per la malaltia, respectivament.

-La multitud: representa la psicologia col·lectiva segons les teories del moment, l'escriptor modernista n'extreu el símbol que demostra la incoherència humana, el caos i la destrucció a què està abocat l'ésser humà. En són bons exemples els pagesos d'Els sots feréstecs o els personatges de Les multituds (1906) de Raimon Casellas. Per altra banda, l'extensa galeria de pagesos, de captaires o d'altres personatges rurals dels reculls Drames rurals (1902) o Caires vius (1907) de Víctor Català serveixen per a emfasitzar no sols l'estupidesa humana sinó la tirania de l'estructura social sobre la dona, la principal víctima dels seus relats.

-La bagassa: personatge tipificat per la iconografia prerafaelita, és la representació del mal, a través del sexe, la femme fatale. Les dues figures més emblemàtiques són la Roda-soques d'Els sots feréstecs i la Fineta de Josafat, de Bertrana. Representen la temptació i la culpa, el pecat seguint l'estructura androcèntrica imperant. La seva contrapartida és la noia-flor, la noia-verge. En contra d'aquesta extrapolació, cal assenyalar la figura de la Fineta, de Joaquim Ruyra, en el conte de títol homònim, en què l'atracció sexual està tractada amb més complexitat.

Creacions individualitzades

-Mila de Víctor Català: sens dubte la protagonista de Solitud és la figura més complexa de narrativa modernista. A més de contenir tots els ingredients generals del Modernisme, Mila s'erigeix com un personatge nou: la dona que desencisada de l'estructura social és capaç de construir-se a ella mateixa al marge de la maternitat i el matrimoni. És una autèntica supervivent que refusa l'autoimmolació de les heroïnes del segle XIX (Emma Bovary o Anna Karènina, que se suïciden) i prefigura la narrativa moderna de Mercè Rodoreda.

-Josafat de Prudenci Bertrana: sota l'aparença del personatge estúpid, Josafat posa en entredit la civilització urbana i, més en concret, religiosa que l'acull. Així, mentre la natura esdevé símbol de l'arcàdia perduda, Josafat segueix un camí sense retorn de depravació sexual i humana.

Els novel·listes

Raimon Casellas

Estudiant de filosofia al Seminari de Barcelona, Casellas (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) abandona els estudis per posar-se al capdavant d'una tintoreria, el negoci familiar. La seva entrada a la vida cultural es produeix el 1892, quan esdevé crític artístic de La Vanguardia —des d'on es converteix en el principal teoritzador del modernisme, com hem indicat anteriorment— i forma part del grup de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Les seves propostes renovadores, que parteixen del simbolisme de Maurice Maeterlinck, es materialitzen en la representació de La intrusa al Cau Ferrat de Sitges.

Víctor Català: Caterina Albert

Caterina Albert i Paradís (l'Escala 1869-1966) nasqué en una família de propietaris rurals i de forma pràcticament autodidacta seguí la seva vocació artística: la pintura i la literatura. Al llarg de la seva vida compaginà la dedicació a l'art amb el comandament de les terres i possessions, així com a d'altres obligacions familiars. Adoptà el pseudònim masculí com a conseqüència de l'escàndol que va provocar La infanticida entre el jurat dels Jocs Florals d'Olot (1898), obra que desestimaren —tot i reconèixer-ne la qualitat— per trobar-la massa agosarada provenint d'una noia. El monòleg de La infanticida és ja una formulació clara de l'anàlisi de la situació de la dona, explotada per una societat rural i primitiva, tema central de la seva narrativa des dels primers reculls —Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907)—, que la converteixen en model indiscutible. La publicació de Solitud (1905), la novel·la més significativa del modernisme, confirma la força i modernitat de l'autora empordanesa.

Poc després, però, les crítiques noucentistes a la seva visió tràgica de l'existència es van afegir a la crisi del gènere i van fer emmudir l'escriptora temporalment.

Joaquim Ruyra

Durant la seva infantesa i joventut (Girona 1858-Barcelona 1939) es mogué en els dos escenaris centrals de la seva obra: Girona, on visqué fins als 12 anys i on estudià el batxillerat, i Blanes, d'on provenia la seva família. Després estudià dret a Barcelona i ja en la trentena es casà. Però des de jove havia volgut dedicar-se a l'escriptura, fet que les rendes familiars li permeteren. [...]

Prudenci Bertrana

Fill de propietaris rurals, Prudenci Bertrana (Tordera 1867-Barcelona 1941) passà la infantesa en els boscos del mas Espriu de l'Esparra (Santa Coloma de Farners), que després literaturitza en la trilogia Entre la terra i els núvols. [...]

Josep Pous i Pagès

Després de diversos intents professionals —estudià alguns cursos de medicina i inicià un negoci— Josep Pous i Pagès (Figueres 1873-Barcelona 1952) s'incorpora a l'esperit de renovació, de "regeneració", modernista tot col·laborant en diversos setmanaris barcelonins i escrivint teatre, gènere en el qual esdevé un autor reconegut. A partir del 1904 s'instal·la a Barcelona amb la seva muller.
Similar a la concepció teatral —teatre d'idees, preocupat per les transformacions socials—, la seva narrativa té un plantejament ideològic i didàctic. [...]

Font

ACTIVITATS (PENDENT)

El Cau ferrat de Sitges

2008-09-15T22:31:00.000-07:00

El brollador

Menjador i cuina

Vestíbul

Santiago Rusiñol es va entusiasmar amb Sitges l'any 1884 quan va conèixer la vila probablement en ocasió d'un viatge a Vilanova.

Rusiñol captivat, va decidir traslladar-hi les col·leccions artístiques que fins aleshores havia guardat a Barcelona.

Per allotjar la col·lecció, Rusiñol va comprar dues cases de pescadors - can Sense i can Falua - i construir-hi el Cau Ferrat unint les dues cases i unificant l'estil de la façana en un estil neo-gòtic. L'arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa va portar a terme entre 1893 i 1894 canvis substancials en aquestes cases utilitzant les finestres de l'antic castell gòtic de Sitges que havien estat eliminades quan es va construir l'actual Ajuntament de la vila en el lloc del castell citat.

El Cau Ferrat va ser la seu de sessions literàries durant les Festes Modernistes de Sitges entre els anys 1894 i 1897.

Pàgina web sobre Rusiñol recomanada (vida, obra i anècdotes de Rusiñol i Casas):

http://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/rusi%F1ol/text.htm

Víctor Català en vídeo

2008-09-15T08:52:00.000-07:00

Visionat a classe i comentari del vídeo sobre Víctor Català.

(Us podeu descarregar el vídeo en aquesta direcció. Us caldrà, per visionar el vídeo, el reproductor Real Player, que el podeu descarregar aquí.)

ACTIVITATS

- Data i lloc de naixement de Víctor Català.

- De petita, a part d'escriure, ¿quines altres aficions se li coneixen?

- En què s'inspira l'escriptora a l'hora de confegir els seus relats i novel·les?

- Què la motiva a escriure, segons el que ella mateixa declara?

- Per què creus que Caterina Albert escriu la seva obra sota el pseudònim de Víctor Català?

- Després d'una etapa inicial en què escriu poesia, el 1902 es decanta cap a la narrativa. Quina obra publica en aquest any?

- Quines característiques fonamentals defineixen l'obra de Víctor Català?

- En quin moviment cultural s'inscriu l'escriptora?

- De quants capítols consta la novel·la Solitud?

- Fes una ràpida descripció dels quatre personatges principals de la novel·la.

- Escriu un resum ràpid de l'argument de la novel·la.

- Quin període de temps abasta l'acció de la novel·la?

Presentació del curs i criteris d'avaluació

2008-09-15T08:14:00.000-07:00

LECTURES

Solitud, de Víctor Català.

Maria Rosa, d'Àngel Guimerà.

Allò que tal vegada s'esdevingué, de Joan Oliver.

Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal.

OBJECTIUS

- Introduir l'alumnat al context literari català des de finals del segle XIX fins als nostres dies a través de la lectura de quatre obres representatives de diferents moviments culturals i de diferents gèneres.

- Realitzar una lectura analítica i interpretativa d'obres literàries representatives de diferents gèneres: poesia, novel·la i teatre.

- Dotar l'alumne dels coneixements i recursos necessaris per tal que sigui capaç d'establir relacions significatives entre el context històric i cultural i les diferents produccions literàries.

- Treballar el comentari de text.

- Desenvolupar una lectura de les obres literàries en diferents plans: temàtic, narratiu, simbòlic, estructural, estètic, lingüístic.

- Avesar l'alumne a utilitzar les TIC com a eina de treball en l'àmbit de la literatura i com a eina habitual de comunicació acadèmica.

- Desvetllar l'interès per publicar continguts on line amb un potencial real d'audiència a escala global.

METODOLOGIA

- Periodització setmanal. Tenim quatre hores setmanals de Literatura, tres de les quals les dedicarem a llegir i fer activitats diverses a l'entorn de les lectures i la quarta hora la dedicarem a l'elaboració del blog de la matèria.

- Sessions introductòries. Abans d'emprendre cada lectura, dedicarem unes sessions a introduir l'autor i l'obra en el seu entorn cultural i literari. Així, parlarem no solament de l'autor i de la seva obra en general, sinó del lloc que ocupa entre els seus contemporanis i de la influència que ha tingut sobre altres escriptors; també treballarem el context cultural, social i literari en el qual s'emmarca l'autor o autora per tal de poder entendre i interpretar les obres que llegirem.

- El blog de l'assignatura. http://literaturacatalanasalvi.blogspot.com/ - El blog serveix d'eina per presentar les lliçons (amb el projector o a l'aula d'informàtica), els esquemes, les activitats o els qüestionaris. - El blog també serveix de suport on es classificaran diferents recursos audiovisuals per ser projectats i treballats a classe. El blog té l'avantatge, entre d'altres, de poder ser consultat i elaborat des de casa o des de qualsevol punt amb connexió a internet.- Els alumnes han d'elaborar el seu propi blog on publicaran la seva feina i els deures que tinguin encomanats.

- S'utilitzaran les eines per elaborar blogs que ofereix Blogger, així com comptes de correu de gmail, per tal d'assegurar una uniformitat formal i una compatibilitat tècnica entre tots els blogs dels alumnes i del professor.

- El nom del blog dels alumnes serà literaturacatalana + nom de l'alumne/a + blogspot.com. Tots els blogs estaran enllaçats els uns amb els altres.

- Lectura a classe. La lectura en veu alta a classe (lectura en públic) és, en el context de la matèria, una pràctica fonamental en tant que exercici de dicció i expressió.

- A partir de les lectures es té l'oportunitat d'anar posant en relleu, subratllar, fer notar, etc., amb la participació dels alumnes, aquells aspectes de les obres que reclamen la nostra atenció per a l'anàlisi i interpretació.

CRITERIS D'AVALUACIÓ

- Es valorarà el treball constant i sistemàtic a classe, la perfecta assimilació/comprensió de les lectures, així com la realització de deures puntuals per a casa i la bona realització del blog de l'assignatura.

- És molt important justificar convenientment les absències, en cas contrari les absències injustificades penalitzaran en la nota de l'avaluació.

- Es farà un examen a cada avaluació sobre les lectures i el seu entorn cultural. L'examen es basarà en les activitats realitzades a classe.

- S'haurà de tenir el blog al dia. La correcta elaboració i manteniment del blog és condició indispensable per aprovar l'assignatura.

- Les faltes d'ortografia tant a l'examen, com en les activitats i en el blog, descomptaran la nota final. Al 3r trimestre hi podrà haver una prova de recuperació d'ortografia que hauran de fer els alumnes a criteri del professor.

- No es faran exàmens especials per a aquells alumnes que no s'hi hagin presentat en la data fixada.

- S'aprova el curs en funció de la feina periòdica de l'alumne i de la nota dels l'examen. Per aprovar el curs s'han d'haver aprovat dues avaluacions: l'última i qualsevol de les altres dues.

El Modernisme en vídeo

2008-09-14T10:51:00.000-07:00

El Modernisme i Santiago Rusiñol

Barcelona modernista

Arquitectura modernista

ACTIVITAT

Escriu un comentari descriptiu i valoratiu sobre els tres vídeos que acabes de veure.

Literatura modernista

2008-09-14T04:43:00.000-07:00

Convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure en plena decadència social i cultural —un "viure del passat", tal com ho definirà Jaume Brossa—, els modernistes proposen, com a terapèutica, l'impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern". Jaume Brossa definiria a partir dels postulats següents:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida, doncs, d'arraconar la Renaixença.

2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.

3. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Europa és el nou horitzó cultural dels joves intel·lectuals modernistes. "Posar-se al dia" i "acostar-se a Europa" són els impulsos que mouen aquesta nova generació, expressió de l'actitud que caracteritzarà la primera etapa del moviment (1892-1900), una etapa de formació, de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural i donaran a conèixer aquelles "formes noves" que, segons ells, han de ser les representatives de l'"època nova" que ells protagonitzen.

Maragall va introduir a Catalunya tota la cultura alemanya: Goethe, Novalis, Wagner... i sobretot Nietzsche.

Il·lustració: Joan Maragall

Maragall encomana a la seva generació l'entusiasme per Nietzsche, aquell crític despietat del passat i intempestiu profeta del futur.

La perspectiva europea es va eixamplant: Maeterlinck, Ibsen, Ruskin, Mallarmé, D.G. Rossetti, D'Annunzio, Shelley, Heine... Els escriptors joves d'aleshores buscaven mestres on fos.

La majoria dels models que els modernistes proposen (romàntics autèntics redescoberts, simbolistes, prerafaelites) tenen un tret en comú: tots coincideixen en el rebuig de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets d'identitat i plantegen, com a resposta més usual, el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat. En el marc del modernisme el "replegament en un mateix" durà els modernistes esteticistes a la concepció de l'artista com a ésser superior i privilegiat; els "paradisos artificials" seran l'art.

Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood (Germandat Prerafaelita, 1848) i faran seu el lema "Art for art sake" ("l'art per l'art"). Aquí, la industrialització va arribar més tard que a Anglaterra, i és ara que els modernistes troben el món que van trobar, en el seu moment, els prerafaelites. I ara, també, com ells, pretenen imposar la seva oposició artística a l'art de la industrialització. Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i que l'havia integrat al seu engranatge consumista. L'art havia passat a tenir un valor decoratiu, intranscendent, que satisfeia les necessitats d'ostentació burgeses. Havien descobert, també, que el treball industrial embruteix, i degrada l'home, el qual, situat en un medi urbà massificat, s'anorrea i acaba oblidant els seus orígens. Proposen de recuperar l'home individual, natural, conscient del seu passat; només d'aquesta manera podrà tornar a ser creatiu. Per això abandonen la ciutat, es traslladen al camp per poder dedicar-se plenament al treball artístic.

Aquesta actitud és exactament la que expressa Rusiñol en un dels seus discursos més coneguts, el que correspon a la inauguració de la Tercera Festa Modernista (Sitges, 1894).

Il·lustració: Santiago Rusiñol

Sota la influència, sobretot, de Les fleurs du mal de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. El que s'imposa és la recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat... Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.

Rusiñol, per exemple i sobretot, respon al tipus de "dandi", de "bohemi" la vida del qual només es justifica artísticament. Rusiñol esdevindrà el protagonista indiscutible i l'ànima motriu de les festes modernistes de Sitges, concebudes amb la finalitat d'aplegar totes les iniciatives disperses en la tasca comuna de modernitzar la societat catalana.

Rusiñol converteix el seu Cau Ferrat sitgetà en un refugi d'art. Al seu voltant s'apleguen, a cada festa, les més diverses manifestacions artístiques, precedides, cada vegada, per un discurs inaugural del mateix Rusiñol, que constitueix sempre una declaració de principis modernistes.

Maragall veia en tot això una reminiscència de la passió romàntica, que, reprimida i latent sota l'onada de realisme/naturalisme, reapareixia ara amb el nom de modernisme. No és estrany, doncs, que associï al modernisme les mateixes coordenades bàsiques que havien definit el moviment romàntic: desfici individualista, desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i elegíaca, imaginació visionària...

Amb el modernisme, a més, ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes, un part difícil i traumàtic que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata magistralment Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.

Fins a un cert punt, el sol fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, que constituïen, a més de l'ofici, l'orgull d'aquelles famílies, els revoltava contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. Aquesta és una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre l'artista com un ésser superior.

La fi de segle fou, aquí, com a tot Europa: escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista"; gent d'extracció burgesa es revolta contra la seva pròpia classe amb un gest que, sovint, és pur esnobisme. Els modernistes participen de l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.

Amb el temps, els modernistes, desenganyats els uns de la capacitat de l'artista per a transformar la societat i fracassats, els altres, en un intent de construir una cultura i un art moderns sense comptar amb l'ajut de les classes dirigents, van moderar sensiblement les seves actituds agressives i van començar un nou període en el qual els objectius del moviment es van concretar i aclarir.

En el moment que sembla que els objectius modernistes comencen a assolir-se, apareix un nou grup d'intel·lectuals joves, contemporanis dels modernistes, que plantegen una nova alternativa.

Els nous "joves", els noucentistes, irrompen amb força en el panorama cultural català a partir del 1906. Havien après la lliçó més positiva del modernisme: la voluntat d'una cultura catalana normal, a l'altura europea. Ells pretendran imposar més rigor intel·lectual i uns instruments més eficaços per aconseguir-ho, i serà lògic que vulguin superar allò que el modernisme té d'anarquia, de dispersió.

La irrupció del grup noucentista precipità gradualment la fi del modernisme, que acostuma a situar-se al 1911, coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista, amb la qual els noucentistes estaven plenament identificats. D'aquí que els modernistes els veiessin com una gent que havia venut els seus interessos professionals a un sistema.

Font

ACTIVITATS

1) Fes un esquema sintètic d'aquest article.

2) Escriu un breu article (no més de quinze línies) sobre la vida, obra i importància de Joan Maragall. Assenyala-hi el paper que va tenir en la gènesi del Modernisme.

3) Per què Nietzsche és un filòsof especialment influent per als modernistes?

4) Per què rebutjaven els modernistes la societat industrial que els va tocar de viure?

5) Escriu un breu article (no més de quinze línies) sobre la vida, l'obra i la significació de Santiago Rusiñol dins el moviment modernista.

6) Cerca informació sobre les Festes modernistes de Sitges, organitzades per Santiago Rusiñol.

"Solitud", de Víctor Català (1)

2008-09-14T04:37:00.000-07:00

Il·lustració: portada modernista de la versió castellana de la novel·la

"Solitud"

Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905.

Sobre l'autora

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 11 setembre 1869 - 27 gener 1966). Va conrear des de molt jove la poesia i el teatre. Però va ser en el camp de la narrativa on va destacar més.

Va viure de les rendes familiars al seu poble natal i després de la mort del pare i de l’àvia materna tingué cura de la mare i de l’administració del patrimoni familiar.

Culturalment, la família li va facilitar, amb classes particulars, l’acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l’escultura, que va compartir amb la creació literària fins a començaments de segle. Fou també en la mateixa família on va trobar l’ambient propici per al seu "autodidactisme" literari: la mare escrivia poesies i l’àvia era una gran coneixedora del folklore i la cultura popular.

Sobre la seva obra

Les seves narracions, que ella va denominar drames rurals, títol del seu primer recull, són intensament originals i s'adscriuen de ple en el modernisme, que no va deixar al llarg de tota la producció, oferint una visió negativa i profundament tenebrosa de l'ambient rural.

En tota l'obra de Víctor Català sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe.

Tema i argument de "Solitud"

Novel.la d'estètica modernista on Mila, la protagonista, viu un conflicte profund entre individu i entorn. La seva és una lluita interna per trobar la pròpia individualitat oposant-se als determinismes que l'envolten i atenallen, com ara el fet de descobrir que el seu marit és un gandul i un abúlic.

L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa.

La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones.

Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

ACTIVITATS

1) En quin any es va publicar Solitud?

2) Per què penses que Caterina Albert signava les seves obres sota un pseudònim?

3) En quin sentit Víctor Català es pot considerar una escriptora modernista?

4) Quina és la visió que Víctor Català té del món rural que descriu en les seves obres?

5) Penses que Solitud es pot considerar una novel·la feminista? Sí? No? En part? Per què?

6) D'on li neix la insatisfacció a la protagonista, la Mila?

7) Quines vies de sortida o evasions perseguirà la Mila al llarg de la novel·la per intentar superar la seva tristesa i el seu fracàs matrimonial?

El Modernisme

2008-09-14T03:43:00.000-07:00

La primera lectura d'aquest crèdit de Literatura catalana de 1r de batxillerat és Solitud, de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert i Paradís.

Abans de començar la lectura ens convindrà emmarcar-la en el seu context cultural, per això comencem les classes dedicant-les al Modernisme.

Il·lustració: Vitrall modernista

El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX.

Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.

Il·lustració: Cartell Modernista

A Catalunya, el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que poguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges.

Context polític i econòmic

El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.

L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs); la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista; també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.

Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, amb la pèrdua de les darreres colònies americanes.

L'arquitectura modernista

L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el qual guarda un cert paralel·lisme.

És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.

Trets formals del Modernisme

Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir:

- el predomini de la corba sobre la recta,

- l'asimetria,

- el dinamisme de les formes,

- el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se,

- l'ús freqüent de motius vegetals i naturals

- i les figures de dona.

La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.

Fonts i recursos:

Aplicació interactiva
http://www.xtec.net/aulanet/gaudi/

El Modernisme amb il.lustracions
http://www.gaudiallgaudi.com/C0003.htm

Gaudí i el Modernisme
http://www.bcn.es/turisme/catala/turisme/llocs/14_0.htm

ACTIVITATS

1) Elabora en el teu blog una col·lecció amb imatges comentades que il·lustrin l'estètica modernista en els edificis, en els cartells o arts gràfiques, en les joies, en el mobiliari, en els mosaics, en els diversos elements decoratius, en l'escultura, en els vitralls, etc.

2) En quin període de temps té lloc el Modernisme?

3) En quins àmbits de les arts es manifesta amb més força el Modernisme?

4) Cita tres tipus d'edificacions en les quals podem trobar trets formals propis del Modernisme.

5) Quin és el sector industrial que experimenta un major creixement a la Catalunya de finals del segle XIX?

6) Quines són les principals característiques formals que defineixen l'art modernista?

7) Busca quadres i dibuixos de Santiago Rusiñol i de Ramon Casas. Descriu-los i comenta'ls.

Adreça d'interès:

Ruta del Modernisme a Barcelona

Activitat opcional: segueix la ruta del Modernisme a Barcelona i elabora un reportatge fotogràfic per penjar-lo al teu blog.